Hi havia una vegada un petit pastor que es passava molt de temps vigilant les seves ovelles i, com que a vegades s'avorria veient-les pasturar, s'empescava coses per a divertir-se. Un dia, va decidir que seria una bona pensada prendre-li el pèl a la gent del poble. S'hi va acostar i va començar a cridar: -Socors! El llop! Que ve el llop! Els vilatans van agafar el que tenien a mà i corrent van anar a ajudar el pastor que demanava auxili, però quan van arribar, es van adonar que tot havia estat una broma de mal gust. I es van enfadar, i molt! Al pastor li va fer tanta gràcia l’ocurrència que la va repetir, amb els mateixos resultats. L'endemà, encara reia quan ho recordava. No havia pensat però en la possibilitat que un dia el llop s'hi acostés realment, com així va ser. La por li va envair el cos i va començar a cridar: -Socors! El llop! Que ve el llop! Se'm menjarà les ovelles! Auxili! Però els vilatans, pensant en el que havia passat el dia anterior, no li van fer cas. I va ser així com va veure, impotent, com el llop es menjava les ovelles.
A tomb del conte infantil, fa anys que sento a pastors cridar que ve el llop de la ultradreta. Fa anys que els vilatans que temem a la bèstia ens mobilitzem amb la voluntat de salvar les ovelles. Fins ara la societat ha aconseguit salvar part del ramat, però ara sembla que la crida no va de broma, i no ve un llop, en ve una manada. Fins ara, el llop duia pell de xai i es camuflava enmig d’una dreta hereva del franquisme, la del PP (abans AP), una dreta no homologable a l’europea, però que servia, almenys, per aturar la més ultra, que de mica en mica hem pogut veure com s’instal·lava arreu d’Europa i de més enllà. Després va arribar Ciutadans, i amb ell va començar tot. Naixia nu a la Catalunya de la Norma com a paladí de la unitat d’Espanya, i reivindicava el centre com a epicentre dels seus sismes ideològics –ara, fa riure només pensar-hi. Aviat es va anar desfent de romanços per acabar mostrant la seva pell dretana.
I ara apareix Vox i es mostra sense embuts, descarat, a cara de gos, sense complexos, reivindicant la ultradreta com a seva. Un desvergonyiment que, amb l’efecte pèndol, ha anat escorant les dretes ‘moderades’ cap a l’extrem dret del tauler polític espanyol. Així, ara costa trobar les set diferències entre Vox, Ciutadans i PP. És com una mena de melé on costa distingir qui és qui. Llavors, si tota la dreta és extrema què farà l’elector quan vagi a votar? El perill rau en la temptació de, posats a votar, votar l’original (Vox) i no conformar-se en les còpies.
Però com que molts restem atrapats en l’eterna roda del hàmster, sembla que no ens adonem que aquest cop és veritat que ve el llop i que, si no hi posem remei, se’ns fotrà les ovelles, amb el gos inclòs.
I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.
