Els contes haurien de forjar valors

Quan era petita, la mare m'explicava un conte que no era de la tradició popular sinó inventat, de collita pròpia. La cosa anava d'una família molt pobra, que sempre havia d’anar fugint perquè uns soldats els volien capturar, i els perseguien amb gossos i cavalls. I tot era a causa de la seva pobresa. La trama, per a una criatura, era tràgicament absurda. La família es feia un fart de córrer i de patir, i jo amb ells. Recordo que dormien damunt d’un terra de ciment, passaven gana, fred i molta por perquè l’assetjament dels soldats no els donava treva. 

El conte s’amania convenientment fins arribar a un desenllaç feliç quan es desvelava el motiu d’aquella cacera macabra. La raó de tanta persecució era que el fet de ser pobre es considerava un delicte inacceptable en aquell regne imaginari. I, finalment, t’assabentaves que la lògica que movia els soldats en aquella ficció era fabulosa: donar a aquella família tot el que els calia per a tenir una vida digna. Recordo un fragment deliciós quan, a les acaballes del relat, l'endemà de resoldre’s totes les precarietats, els nens, entre somnis, deien que els semblava que el terra no era tan dur. I això era perquè encara no eren conscients que, en la nova realitat, dormien i dormirien sempre més en un llit amb matalàs i a cobert.

Aquesta història ve a tomb perquè crec que els contes poden forjar valors i principis en els infants. A mi aquell relat em va marcar. Hom sempre porta obertes les primeres ferides de la infantesa i potser és inevitable dur arrapat en algun replec de la pell el desig de rescabalar la pobre gent protagonista d’aquelles injustícies, revisitades sovint en la infantesa abans d’anar a dormir.

Imagineu que, en comptes de tenir una mare perillosament socialista n'hagués tingut una de nacionalista sentimental, i que la història que m’expliqués anés de tot un poble (enlloc d’una família pobra) que fos perseguit per un altre de malvat, que li negués, per exemple, la possibilitat de fer ús lliurement de la seva pròpia llengua i costums. En aquest cas, el desenllaç del conte potser inclouria fer la guerra i haver de guanyar-la per a sobreviure. I aquest principi bel·licista és el que quedaria gravat en el cervell infantil.

Però això, al meu parer, cal que s’expliqui amb molta cura, per facilitar allò de posar-nos a les sabates dels altres. Només si aconseguim comprendre’ns sortirem de l’atzucac en que estem ficats. Hi ha persones que han crescut amb la idea que aconseguir la independència seria alliberar-se de l’opressor, que es fes justícia i que arribés la llibertat. I el cas és que els esdeveniments que s’han produït els podrien fer pensar que tenen tota la raó del món. Però cal ser més intel·ligents que no astuts i tenir en compte la gran confusió que hi ha hagut.

Provocacions, menyspreus, enganys, mitges veritats, desavinences i matusseries han servit per atiar l’odi i fomentar la intolerància. I des que es va produir una barbaritat com l’apallissada del dia 1 d’octubre de 2017, la pilota s’ha anat fent cada cop més grossa, embolicant-se més la troca.

Algú té clar on som ara? Podríem aturar-nos i fer ús de la intel·ligència i la cultura per a reconduir una situació que ens porta a l’infern de la confusió dels bojos? Què ens ha passat?. Catalunya va ser mai plural, diversa i integradora? Potser els contes infantils podrien contribuir a recuperar el seny, tot preguntant-nos quin relat ens podria ajudar a no caure en els errors del passat. En el conte de la família pobra es reflectia que al món no hi ha prou justícia ni equitat. I en el de tall nacionalista s’explicava que a l’Espanya de Franco qualsevol expressió de llibertat era reprimida. I és en aquest punt, en aquesta confluència, que caldria afirmar que la dictadura va ser una gran repressora de tots i no només de Catalunya. I també que la democràcia imperfecta d’ara és molt millor que el totalitarisme d’abans.

Què fer doncs? Com ens en sortim? No s'hi val a badar. El feixisme, a qui només li interessen els contes infantils per a destrossar-los i destrossar-nos, ja ha pres bona nota de les mancances i febleses de tots. I té força traça a manipular-nos emocionalment, creant bàndols i enemics irreconciliables tot i que ficticis. Per què no en parlem, cooperem i, entre tots, barrem el pas al feixisme?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides