Maragallades

El viacrucis que ens espera als barcelonins fins a les pròximes eleccions municipals promet ser de traca. De moment, ha començat de la millor manera possible: recuperant el maragallisme i, per tant, les maragallades. Contemplo com es barallen per l’herència política de l’injustament maltractat Pasqual Maragall tant els de dretes com els d’esquerres, i això em porta a pensar dues coses. La primera és la falta d’idees i la segona la falta de memòria. L’exalcalde socialista va impulsar un model de ciutat especulatiu i neoliberal més propi dels anys noranta del segle passat que dels temps actuals. Tampoc acabo de veure com es pot reeditar la transversalitat en una societat tan dividida, però segur que en aquests vuit mesos algú es traurà un conill del barret i ens deixarà a tots bocabadats.

La primera maragallada ha estat el relleu d’Alfred Bosch per Ernest Maragall per encapçalar la llista d’ERC a Barcelona. Ara entenc la cara d’estupefacció que feien alguns amics republicans aquestes setmanes i el seu silenci incòmode quan els preguntava si tenien mal de panxa. Pel que es veu, el canvi de candidat no ha estat tan sobtat com ens han volgut vendre: hi havia enquestes internes d’intenció de vot que feien plorar i la direcció republicana ja ha plorat prou. Que l’histriònic Bosch era un mal candidat era un secret a veus, només cal veure la seva erràtica estratègia política, el seu enfrontament visceral amb la fAda Colau i el seu rebuig a confluir amb altres candidatures independentistes.

Quan l’expert africanista es va imposar a la búlgara en unes primàries, alguns militants barcelonins van començar de nou a patir cagarrines perquè per aguantar un líder així cal tenir un sistema digestiu a prova de bombes. Per sort, el dit de l’assenyada direcció republicana nacional ha tornat a intervenir –aquest cop malauradament a distància- ordenant la seva eliminació política i imposant un candidat que no ha votat ningú. Com diria Groucho Marx, tinc unes primàries, però si no t’agrada el resultat, en tinc unes altres. La tradició estalinista a ERC és inqüestionable: Carles Bonet va ser decapitat en favor de Pilar Rahola i el mateix li va passar a Jordi Portabella amb Alfred Bosch. Ara Bosch ha provat la mateixa medecina.

Del nou alcaldable republicà poca cosa a dir perquè se sap tot. Hàbil estrateg, coneixedor al detall dels engranatges municipals i molt ambiciós des del punt de vista polític com ho demostra la col·lecció de càrrecs públics que acumula. Tot això suma punts perquè si ha de negociar, ho farà amb el diable si cal, per alegria de la Rahola. L’únic que li treu lluentor com a candidat és l’edat –una Carmena II, diuen les males llengües- a més del seu desconeixement de la ciutat actual i la seva arrogància. Dels dos germans Maragall, l’Ernest era el que feia sempre de poli dolent. Per sort no tenim gaire memòria, però com a conseller d’Ensenyament del tripartit de José Montilla va posar en peu de guerra tota la comunitat educativa catalana per la seva intransigència. Tete no té el do de plaure la gent, precisament.

La segona maragallada l’ha protagonitzat Manuel Valls. Tot està a punt per presentar una candidatura construïda al marge d’uns Ciutadans bastant perplexos. Mentre la premsa francesa investiga d’on ha tret l’exprimer ministre gal els diners de la campanya, aquí publiquen que està organitzant un equip d’assessors que esgarrifa. I no només ho dic pel maragallista Xavier Roig, ara consultor. Ho dic sobretot pel periodista Albert Montagut, a qui els mitjans situen com a cap de comunicació de l’assot d’immigrants pobres. M’estalviaré comentar el seu currículum perquè no cal ser un crac per arribar lluny: només cal tenir amics influents que et deguin favors. Només recordar que va acomiadar la periodista Cristina Fallarás embarassada.

Amb aquest guirigall de candidats i maragallades, la batalla per Barcelona se li complica a la fAda Colau. Veurem com acaba la cosa, tot i que em consta que hi ha molts nervis entre els comuns. Jo em limitaré a agrair a Bosch els moments hilarants que m’ha fet passar i a felicitar-lo pel seu elegant autosacrifici públic en favor de la salut mental dels seus companys de partit. Lamentaré no trobar-me’l més al carrer Escudellers a primera hora del matí mig adormit i confio que Manuel Valls agafi una altra ruta per arribar a Sant Jaume perquè si em creués amb ell no em podria mossegar la llengua.

(Visited 48 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari