Hi ha unes arrels fonamentals que, des de fa més de 40 anys, nodreixen i vigoritzen la societat catalana sorgida de la Transició postfranquista: la recuperació de la llengua i la cultura, la defensa de la democràcia, el desig d’autogovern (tenint en compte que estem en l’era de la interdependència), la pertinença a la Unió Europea, l’anhel de progrés econòmic (però no a qualsevol preu), la preservació de l’Estat del benestar (sanitat, educació, pensions…), el respecte a la diversitat, l’encaix de la immigració i la projecció internacional dels nostres valors.
Això no ens fa millors ni diferents. Són molts els pobles, nacions i estats que, com la gran majoria de catalans, sintonitzen amb aquestes mateixes conviccions. De fet, aquest consens local/global és el que fa possible la vertebració de la Unió Europea i també que, per primer cop en moltes dècades i segles, no hi hagi cap guerra declarada en cap indret del planeta. Felicitem-nos-en i celebrem-ho!
L’Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, hauria de ser això: un motiu per recordar i commemorar d’on venim i, a la vegada, per mostrar la legítima satisfacció per haver aconseguit construir -malgrat les turbulències i els desastres del passat- una societat cohesionada al voltant de nobles principis, com la pau, la llibertat i la fraternitat, entre nosaltres i amb tothom.
Aquest és el sentit que tenen les celebracions nacionals en els països democràtics madurs. És obvi que els himnes patriòtics, heretats de contextos històrics molt llunyans, no poden marcar l’agenda política d’avui dia. Ni el 4 de juliol als Estats Units ni el 14 de juliol a França, per posar dos exemples, tenen ara el mateix significat que als anys 1776 i 1789. Sense anar més lluny, els Estats Units i el Regne Unit, que aleshores eren enemics acèrrims, són avui uns sòlids aliats. És absurd, des d’aquesta perspectiva, prendre’s La Marsellesa al peu de la lletra, com també és fer-ho amb Els Segadors, encara que per molts abrandats independentistes sigui un text tan sagrat com la Bíblia pels fonamentalistes jueus i cristians, que cal seguir fil per randa.
Malauradament, aquest Onze de Setembre tampoc no podré participar en els actes de celebració de la Diada. No és per problemes d’agenda: des de fa sis anys, els secessionistes m’han furtat la festa nacional del meu país, tal com jo l’entenc. No em dona la gana inscriure’m en una manifestació planificada com si fos una obra de teatre per intentar impactar les teles mundials ni disfressar-me amb una samarreta obligatòria (aquest any, toca de color corall, com el plàstic del tancament de les urnes importades de la Xina per l’1-O).
I sí: jo vull l’alliberament dels presoners i el retorn dels qui han marxat.
