Semblava que s'anaven a menjar el món, però gairebé ningú els ha fet cas. Van organitzar fa pocs dies un sarau com els que es feien abans a Barcelona, quan eren temps de vaques grasses, els diners públics es gastaven a balquena en projectes faraònics i la ciutat era una festa per als aduladors. Tot aquell que volia fer negoci només havia de trucar a la porta de Sant Jaume costat mar per aconseguir la benedicció papal. Tot s'ho valia per situar la marca Barcelona al món i omplir-se ràpid les butxaques a costa d'una ciutat que s'obria de cames enlluernada pels Jocs Olímpics i la pluja de milions. I això és precisament el que reclamava un grup de nostàlgics el 3 de juliol passat a la terrassa d'un cafè de la Rambla que no tenia res de barceloní.
L'esdeveniment va despertar la meva curiositat. Parlaven d'una entitat ciutadana que no posi tants pals a la roda al turisme, que faci la vista grossa a la invasió de l'espai públic per part de les terrasses de bars i restaurants, i que no faci tants escarafalls davant dels inversors immobiliaris internacionals que buiden edificis i els converteixen en hotels i apartaments de luxe. S'autodenominaven plataforma veïnal, tenint clar que quan parlaven de veïns es referien als de l'upper Diagonal, no als del Raval, i no s'amagaven les ganes de fer la vida impossible a la fAda Colau. Et rebien a la porta amb un somriure i un got de vermut. Si volies, podies fer-te una foto amb l'amfitrió al photocall, però la solana que queia a aquelles hores va disuadir la majoria.
Tots s'arraulien sota els tendals fugint del sol com vampirs. Assedegats per tanta calor, els assistents no feien més que beure líquids de tots colors mentre el volum dels crits i les rialles anava en augment en paral·lel a la ingesta d'espirituosos. Uns hi eren per quedar bé o perquè s'ho creien. Altres per fer-se veure olorant eleccions o per compartir records d'un temps passat que espero que no torni pel bé de tots. Tothom es coneixia i cada nova arribada era acollida amb aplaudiments, petons i abraçades. Esmento especialment l'aparició del Padre Apeles -perquè em va impactar veure'l en persona vestit de capellà- i de Xavier Trias. En aquest cas, em va sorprendre que el rebessin com si encara fos l'alcalde de Barcelona, cosa que demostra que hi ha molts que viuen en un altre món.
Entre la gentada destacaven per la seva alçada dos personatges mítics de la història de la ciutat: l'hoteler Joan Gaspart i el fantasma de Josep Maria Sala, el dirigent del PSC condemnat pel cas Filesa que no es perd ni una festa perquè té molt temps lliure. Xavier Sardà i Javier Mariscal s'encarregaven de posar una mica més d'alegria perquè aquest és l'ofici dels bufons, mentre que Jaume Collboni se sentia el rei de la festa que havia organitzat el seu amic Roger Pallarols, ànima del Gremi de Restauració de Barcelona i impulsor de la plataforma de marres. Jordi William Carnes va arribar tard i amb presses, i el primer que va fer va ser demanar aigua. Feia cara de pocs amics, com és habitual, i ningú va gosar acostar-se a un àngel caigut.
Entre tant famós de segona fila i tant polític de tercera, jo em sentia com una marciana. Per sort no era l'única. Em va costar identificar Alfred Bosch perquè al principi el vaig confondre amb una planta: immòbil com un estaquirot bevia del seu got i mirava fixament un punt de l'infinit. A l'altra punta, feia el mateix la regidora de Ciutat Vella, a qui ningú deia res perquè era invisible. Gala Pin no podia amagar la incomoditat que li provocava l'espectacle i suposo que va fer el mateix que jo quan va arribar a casa: refrescar-se amb una bona dutxa. Donant voltes intentant captar alguna conversa interessant vaig localitzar la Isabel Clara-Simó asseguda en un racó i no vaig gosar preguntar-li què carai feia en un lloc així perquè feia molt mala cara.
Vaig marxar d'allà esperitada abans que una desubicada Elisenda Roca erigida en portaveu acabés el seu monòleg i que la cantaora Mayte Martín comencés el seu. Mentre caminava intentant recuperar-me de la impressió, em va venir al cap el milió d'euros que Collboni va prometre al seu amic de partit Pallarols per impulsar el sector de la restauració i que no veurà mai perquè el pla s'ha guardat en un calaix. I vaig recordar també l'article de La Vanguardia del 8 d'octubre del 2010 on s'explicava que l'aleshores advocat de locals d'oci i regidor de comerç del govern Hereu va ser un dels noms que l'exregidora Itziar González va esmentar quan va declarar davant del jutge per la trama d'extorsions, amenaces i tripijocs del cas Ciutat Vella. El món és un mocador.
