Doctora en polítiques públiques i de tecnologia. Especialitzada en la vigilància i l’impacte social, legal i ètic de la tecnologia, en les ciutats intel·ligents i la privacitat i les polítiques de seguretat. És sòcia fundadora i directora d’Éticas Research&Consulting.
Entre tots els efectes i derivades del procés, quin és el més rellevant, transcendent o espinós?
GEl més preocupant és la divisió social, pel nivell de tensió i d’animositat regnant, i la judicialització de la política. Un fet que ara s’ha exacerbat però que, d’alguna manera, estava latent en la societat catalana. La creació del catalanisme polític, sobre la base d’una divisió molt clara entre el catalanoparlant de vuit cognoms, amo de la fàbrica, i el castellanoparlant que emigra i és treballador de la fàbrica. El catalanisme es basa molt en això, en una tolerància de “mentre treballis i ho facis bé per a mi, que soc l’amo de la fàbrica, seràs acceptat”. Aquesta lògica, que és molt de Pujol, l’arrosseguem des de fa un munt de temps.
I ara?
Ara hi ha altres corrents globals que crec que han trobat a Catalunya un escenari perfecte per proliferar. Hi ha temes com la hooliganització de la política. La gent veu els partits polítics i les seves posicions com ser del Bar- ça o del Madrid. No com un exercici de crítica a la societat, sinó com de posicionament heretat dels teus pares. Una cosa que no canvies mai. Jo soc d’aquest partit o d’aquesta idea i no la canvio, passi el que passi. Això està passant una mica a tot el món, per desgràcia.
Com es manifesta l’escissió entre aquestes dues Catalunyes?
He crescut en una Catalunya molt problemàtica en aquest sentit. Pertanyo als dels vuit cognoms, però en un entorn molt disfuncional. Una zona de ningú d’algú molt català, però sense recursos. Això em va fer veure les coses com molt des de fora. A Mataró, d’on soc, els que parlàvem català, amos de la fàbrica, vivíem al centre, i als barris de la perifèria els castellanoparlants, que treballaven a la fàbrica. No eren com nosaltres, eren xarnegos. Hi havia un grup que quedàvem al mig, però era la manera d’estructurar la societat, sobre la base, majoritàriament, de la llengua i l’origen. I també per qüestions de classe.
Hi ha un sentiment agònic en la Catalunya catalanoparlant?
Hi ha un tema agònic, molt vinculat a la llengua, però, per sort, als anys vuitanta es fa un discurs en català, però positiu. És un valor que persones que venen aquí s’incorporin a la comunitat catalanoparlant. Ara comencen a sorgir veus, que aleshores van ser molt marginals, que diuen que aquesta gent no es va adaptar, que parlar català no és suficient, que cal sentir-se català… Però als vuitanta vam aconseguir crear aquesta idea de la catalanitat de Maragall, dinàmica, transversal, i molt basada en la llengua. És la part més igualitària del discurs catalanista, però hi ha un altre discurs catalanista, que representa Convergència i, sobretot, Pujol, que és molt de classe i que creu que els xarnegos es poden quedar mentre no molestin i no formin part de l’espai de decisió política. Pujol tenia un odi furibund a tota l’àrea metropolitana. No entenia aquesta zona, per ell caòtica, en contraposició amb l’espai bucòlic del nacionalisme.
En tot cas, no sembla una qüestió de majories i minories sinó, en tot cas, d’àmbits socialment i políticament molt igualats…
No osbstant, en el discurs públic l’altra Catalunya no ha sigut mai rellevant. La Catalunya que s’expressa en català sempre s’ha vist com a majoria, una majoria que també se sent molt amenaçada. A més, el català creu que mereix ser majoria. Aquesta patrimonialització del país i aquesta ignorància autoimposada, el fet de no voler veure l’altre diferent i negar-li l’ocupació de l’espai públic, és el que ens marca després de la transició, i ara això ens esclata a la cara. Pensàvem que haví- em sigut una societat que havia aconseguit arribar a uns consensos més o menys sans, i el procés s’ha carregat això i ens deixa una societat molt trencada i molt difícil de reconstruir.
Creus que en la comunitat nacionalista es comença a prendre consciència de l’altra Catalunya?
Tant l’independentisme en la seva forma actual com el nacionalisme espanyol a Catalunya, en la seva forma actual, són fenòmens nous. Fa deu anys no existia aquest panorama. L’independentisme era residual i no era un projecte polític amb un full de ruta. L’espanyolisme a Catalunya tampoc va ser excloent, ni va tenir una presència important, ni hi havia gaire gent que s’identifiqués com a identitat única. El que ha fet el procés és augmentar els nacionalismes de les dues bandes. Per sort, no hi ha un espanyolisme pròxim al franquisme. Això encara és molt marginal. La majoria de la gent, fins i tot els castellanoparlants, tenen un vincle afectiu amb la terra, com jo el tinc sense ser nacionalista. Però una cosa és l’afecte i una altra que siguis millor que l’andalús, el murcià, el gallec o el madrileny. El discurs nacionalista actual és terriblement perillós.
Hi ha alguna cosa, més enllà del joc polític i les ideologies, que hagi incrementat el malestar de les classes mitjanes catalanes?
Hi ha una crisi a les classes mitjanes d’Occident. Hi ha tres zones on això és molt evident. Una són els EUA, amb l’elecció de Trump, una altra és la Gran Bretanya, amb el Brexit, i l’altra és Catalunya, amb el tema independentista. En totes, la frustració de les classes mitjanes està generant monstres polítics. Tenim unes classes mitjanes descontentes, i amb motiu. Tot el que dèiem al moviment antiglobalització, fa vint anys, ha acabat passant. La deriva neoliberal portava a l’empobriment de grans masses de la població, a la desaparició de les xarxes de protecció social, cosa que llan- çava les classes mitjanes i populars a un abisme, amb conseqüències polítiques molt greus, que estem veient ara. Aquest descontentament acaba reflectint-se en un vot que no té res de polític, entès com a conseqüència de l’anàlisi de les condicions materials. És un vot de càstig, tan incomprensible que al final acabem culpant els algoritmes quan els boots russos no hi van tenir res a veure.
Però sembla que en el nacionalisme català hi ha un element diferencial, que confon i irrita, que és el seu camuflatge progressista…
Això no és d’ara. Jo, que vinc d’una família d’esquerres, llegida i formada emocionalment a l’esquerra, no m’adono que a Catalunya governa la dreta fins que tinc 18 anys, com a conseqüència d’una conversa amb unes holandeses que conec pel carrer amb les quals ens fem amigues. Em pregunten sobre Catalunya i m’adono que quan en parlo ho faig considerant que és més moderna que la resta d’Espanya. Fins que m’adono que hi governa Convergència. Tenia interioritzat que la nostra dreta és una dreta d’esquerres. Ara diu Puigdemont que no és de dretes ni d’esquerres, Jordi Pujol sempre va dir que era de centre… malgrat que moltes vegades estava més a la dreta que el PP. Però han aconseguit que ens convencem que la nostra dreta és progre. El moviment convergent està més proper a preceptes del franquisme que d’esquerres.
Encara som a temps de fer un reset i començar a construir un nou marc de convivència?
Hi ha gent que ho veu i ho desitja, però hi ha pocs incentius per avançar en aquesta direcció. Des de l’anàlisi racional es reconeix que hi ha un problema i s’ha de superar, però, en realitat, estan convençuts que qui guanyi les pròximes eleccions serà capaç de mantenir-se com el màxim hooligan d’un dels dos bàndols. La política, més que de creences, és un espai de motivacions. Convergència té ara incentius per abandonar la irresponsabilitat? Ni un. I Esquerra està inoperativa. Espero equivocar-me, però Convergència sempre flota.
Com s’explica aleshores la incomprensible migració de Convergència de l’autonomisme a l’independentisme?
Perquè en aquell moment estaven al caire de l’abisme, del previsible càstig electoral per les retallades i la gestió de la crisi. La cosa va ser: o et suïcides ara o te’n vas per aquest altre mal pas, pel qual potser al final no et mataràs. Es fiquen per aquest camí, de manera irresponsable, sense res previst, però és veritat que continuen vius.
Per on es pot començar a desescalar?
Tothom va amb uniforme de guerra. El problema és aquest, i no hi ha cap força que aposti decididament per la desmobilització, per la desmilitarització dels dos bàndols de hooligans. El PDECat no té cap interès a retrocedir, Ciutadans tampoc. La dinàmica d’incentius és molt perversa en aquests moments i ho és des de fa sis anys. Per això ho veig molt negre i visc a Galícia. Se’m fa molt dur viure aquí. Quan veus tants ciutadans que han reduït el debat polític a una cosa tan terriblement emotiva, tan irracional i tan despectiva amb qui pensa diferent, em fa mal. Perquè jo soc d’aquí.
