Aquells que divinitzen la propietat tenen tendència, és clar, a apropiar-se de tot el que és aliè, en benefici propi. No només del que és tangible. També de les institucions, l’espai públic, la història, els símbols i, fins i tot, del mateix poble. Observin el Procés i ho podran verificar.
És ja tòpica la incommensurable estima pels diners que han demostrat durant anys les elits catalanes lligades, per un i mil tripijocs, a Convergència i Unió i adlàters. Per comprovar-ho, poden donar-se una volta per les 500 pàgines de notícies de corrupció que, en la seva defensa, ha recopilat Gemma Galdon, per fer front a la querella penal i la demanda civil que va interposar contra ella el govern de Carles Puigdemont. “Ens governen delinqüents, tenim delinqüents al Palau de la Generalitat”, havia dit Galdon en una emissora de ràdio.
Genera molta alarma social i rius de tinta, el compulsiu afany per sostreure i atresorar pasta dels que Miquel Sellarès, un dels fundadors de Convergència i primer director dels Mossos, va etiquetar com el “sector negocis” del partit. La pasta, ja se sap, és una cosa molt seriosa, sobretot per a la que gent que no en té. És a dir, gairebé tothom. Però, diguem, moralment tan innombrable és, per exemple, afirmar sense cap rubor “que aquest país serà sempre el nostre”. Cosa que va fer, no fa gaire, Ernest Maragall, diputat per Esquerra Republicana de Catalunya, des de la tribuna del Parlament. De qui?, es podria preguntar. Dels catalans? De tots els catalans? Dels nacionalistes? Dels processistes? En qualsevol cas, en aquest camp de la propietat patriòtica plou tant sobre mullat que fins i tot ha deixat de ser notícia. Recordin les paraules de Marta Ferrusola sobre el tripartit: “És com quan entres a casa i t’han rebentat els armaris. Ens ho van robar” (Creu el lladre que tots roben).
Resulta especialment alarmant la tendència del furt nacionalista al camp social a través, per exemple, d’organitzacions privades, que sense cap mandat o control democràtic s’erigeixen en representants de la ciutadania, fins al punt de considerar-legitimades per intervenir en els afers públics. No és robar l’intent de desviar el sentit de les manifestacions contra l’atemptat de Barcelona? I, així, una i mil vegades. Des del 8 de març fins a l’1 de maig. Des del moviment sindical i el feminisme fins als castellers. No amb ànim, és clar, de contribuir a la promoció dels fins propis dels moviments socials, sinó per alinear-los amb la causa, per fer-los formar part de la sagrada comunió, per engreixar l’empresa independentista.
I així, successivament, fins a copar l’espai públic. Iconitzant tot el territori, incloses moltes esglésies, a còpia d’estelades, inundant de groc el mobiliari urbà, els passos de vianants, les solapes… I el que resulta més enganxós i insuportable, incrustant-lo a la psique de la gent. Uns per activa, per publicitar l’obstinació, uns altres per passiva, per haver-se d’empassar la cosa matí, tarda i nit. Quelcom que se situa als antípodes de la democràcia (també apropiada pel Procés), que no consisteix en el fet que cadascú faci el que li rota, sobretot, en posar-se al lloc de l’altre i actuar en conseqüència.
