Els portaveus i dirigents d’ERC estan desesperats. Cada cop que hi ha moviments a JxCat, a l’entorn de Carles Puigdemont o amb les estratègies que el seu grup proposa per formar govern, surten en tromba a pressionar-los per tancar un acord i presentar un candidat a la investidura que pugui fer de president “de manera efectiva”. Declaracions, rodes de premsa, articles d’opinió, cartes dels seus presos i missatges dels dirigents omplen de sobte els mitjans i les xarxes socials.
Però els esforços dels republicans tenen un efecte nul en JxCat. Sembla que els portaveus d’ERC podrien quedar-se afònics clamant per un quart candidat que pugui ser investit i duri més de deu minuts en el càrrec sense una suspensió judicial, que a JxCat fan com si sentissin ploure. No els afecta. Sembla que ni els va ni els ve. Esquerra pressiona i JxCat no es dona per al·ludit.
I menys encara, Carles Puigdemont, que des de Berlín s’ho mira tot amb molta distància i parlant només amb els seus, que l’adulen i l’idolatren fins a punts insospitats. Ni tan sols amb el PDECat sortint públicament alineant-se amb les tesis d’Esquerra, a JxCat i l’entorn de Puigdemont reaccionen. I mentre uns criden a tot volum que s’ha d’investir algú i els altres fan el sord, el temps corre i el termini legal sembla que s’esgota sense remei. Les eleccions són a tocar i cada cop fa més olor de campanya.
