Aquest divendres hi ha ple a l’Ajuntament de Barcelona i, si no hi ha un miracle d’última hora que ho eviti, assistirem a la segona part del vodevil protagonitzat per BComú i ERC a causa de la connexió del tramvia. La setmana ha estat un frenesí de missatges creuats posant a parir l’adversari per raons diverses i jo no he pogut sentir més vergonya aliena. El lamentable estira-i-arronsa entre el govern de la fAda Colau i l’alcaldable republicà escollit a la búlgara per veure qui la té més llarga m’ha fet pensar de nou que no ens mereixem els polítics que tenim. I no ho dic només perquè la seva motivació partidista vagi quasi sempre en contra de l’interès públic, sinó també perquè la seva falta de sentit del ridícul és insultant.
No és la meva intenció criticar la unió dels tramvies perquè no té cap sentit deixar aïllat el tram central de la Diagonal i menys per raons de desgast polític. Tanmateix, hi ha moltes coses que grinyolen començant per les formes. D’entrada, la decisió dels comuns de portar el tema al plenari del març peti qui peti, és a dir, sense tenir el suport necessari per aprovar-lo, em sembla inaudita, sobretot perquè és un projecte complex que suposarà una gran inversió pública que es gestionarà de forma privada fins al 2032 si no hi ha canvis. També demostra certa prepotència i falta de visió el fet de recórrer al descrèdit públic per pressionar ERC perquè la majoria de vegades provoca l’efecte contrari al desitjat.
L’estratègia dels comuns ha estat desautoritzar l’histriònic cap del grup municipal republicà remarcant les seves constants contradiccions discursives. Recorden que Esquerra està a favor de la connexió dels tramvies com ho demostren els posicionaments del partit en els municipis del Baix Llobregat i el Barcelonès Nord, i que la negativa a recolzar el projecte és un acte de rebequeria d’un Alfred Bosch que ja es veu com a alcalde de Barcelona abans d’haver guanyat les eleccions. Personalment, jo hi afegiria dos motius més, un personal i un polític. El personal és que Bosch mai perdonarà a Colau la traïció comesa amb els socialistes i el polític és que el president del grup municipal republicà no vol formar part de cap acord on hi sigui el PSC per raons obvies.
Amb el tema de la polèmica suspensió de les obres de Glòries l’expert africanista ja va evidenciar les seves carències sobre Barcelona, sobretot quan va justificar la seva oposició a la paralització perquè afectaria el comerç de proximitat de la zona quan fa anys que és pràcticament inexistent. Els quadres republicans mai han tingut molta presència a les lluites veïnals i, més enllà dels seus discursos patriòtics, sempre m’ha costat trobar propostes interessants en el seu programa electoral. Tanmateix, la principal habilitat de Bosch és contrarestar la seva ignorància sobre la ciutat de la qual és regidor amb grans dosis d’oportunisme, com ho demostren els intents d’apropiar-se de les protestes per la construcció d’un macroalberg a la Vila Olímpica i per la retirada del tramvia blau. I això el converteix en un soci perillós del qual és impossible refiar-se’n. Per això, em sorprèn que a un any de les eleccions municipals l’equip de Colau segueixi entestat a aconseguir el suport d’ERC fent-se passar per independentista.
Dubto que d’aquí a divendres es pugui produir algun canvi que faci pensar que la connexió dels tramvies –o l’absurd allargament del ramal Besòs fins a Verdaguer proposat in extremis– tirarà endavant. I més, després de filtrar una enquesta feta l’octubre passat per l’empresa Tram que presideix Felip Puig i que diu que fins i tot el votant d’ERC vol pujar al tramvia. BComú governa en minoria, però es resisteix a retirar el projecte del ple perquè això suposaria una nova derrota i prefereix evidenciar que si no es fa és per culpa dels republicans. Mentrestant, l’oportunista Bosch s’ha apropiat del discurs de la CUP i diu ara que no pot votar a favor perquè la gestió de la cosa és privada. El xoc de trens és inevitable i el descarrilament, també.
