És molt fàcil d’explicar i d’entendre. Jo sóc periodista de vocació i crec que, en una societat democràtica, els mitjans de comunicació hem de ser el quart poder, i més quan es donen situacions de majoria parlamentària absoluta, en què l’oposició política queda ofegada i l’omertà impera als mass media.
Si jo fos andalús, hauria estat un periodista implacable amb els abusos i les corrupteles del PSOE a la Junta d’Andalusia. Si jo fos madrileny, m’hauria dedicat a investigar i a denunciar la corrupció del PP. Però jo sóc català i la meva concepció de la professió periodística m’ha portat a convertir-me en un crític incansable de les clavegueres del règim convergent, que ha imposat la seva llei entre els anys 1980-2003 i des del 2010 fins avui mateix.
Jo no em considero antipujolista ni antiindependentista. Ans al contrari, tinc el màxim respecte personal per l’expresident de la Generalitat i sento una profunda pena per la seva dissort (que ell mateix s’ha buscat); les pàgines d’EL TRIANGLE també han estat i estaran sempre obertes als independentistes, en especial quan des del govern central s’ha intentat criminalitzar, amb excessos policials i judicials, aquesta ideologia, que no comparteixo, però que considero absolutament legítima.
En paral·lel a la meva tasca professional jo també tinc, com qualsevol persona, el meu corpus ideològic i polític i l’expresso lliurement cada setmana, amb el meu nom i el meu cognom, en els articles d’opinió que publico al setmanari EL TRIANGLE, en els diaris digitals www.eltriangle.eu i www.lavalira.eu, en les tertúlies en les quals participo i en les entrevistes que em fan. Jo he donat sempre la cara, encara que me l’hagin intentat trencar en diverses ocasions, i, per descomptat, accepto les crítiques i no dubto en demanar disculpes si m’equivoco.
Ara bé, jo sóc un amant apassionat de la llibertat i reacciono com un lleó engabiat quan intenten fer-me callar o detecto maniobres per amagar o censurar les injustícies del poder. Per això, per ser i sentir-me un periodista lliure, vaig fundar fa més de 28 anys la revista EL TRIANGLE i persevero, dia a dia, en la tasca de donar-li continuïtat.
Des d’aquesta perspectiva, trobo totalment ridícul i fora de lloc que els Mossos d’Esquadra s’hagin dedicat a espiar la meva vida, tal com posen de manifest els documents que volien destruir, el passat 26 d’octubre, a la planta incineradora de Sant Adrià del Besòs. Jo sé quin és el preu de la llibertat i l’he pagat amb escreix: no puc tenir res i no vull tenir res, només el meu cos, el meu esperit i la meva veu. No és un sacrifici, és el plaer de viure gaudint de la meva vocació.
Que els Mossos d’Esquadra m’hagin espiat no em ve de nou i tampoc no m’importa. Fa anys que sé que Catalunya està envaïda per un núvol tòxic i que els dissidents ens hem convertit en sospitosos que cal marginar i espantar.
Vull agrair des d’aquí totes les mostres de solidaritat que he rebut aquests dies per l’espionatge del qual he estat víctima. Aquesta persecució il·legal dels Mossos d’Esquadra que he patit és la constatació del monstre que hem covat a Catalunya en les últimes dècades, davant la complicitat i/o la indiferència de la gran majoria de la societat. Engegar la policia a perseguir periodistes, com és el meu cas -però també el del company Antonio Fernández, entre d’altres-, és un símptoma de totalitarisme que mai vaig imaginar que podria acabar arrelant en el meu país.
De la mateixa manera que han caigut altres règims amb pulsions autoritàries, el pujolisme/neopujolisme també passarà. Això sí, després d’haver espoliat la riquesa del país, d’haver destruït la institució d’autogovern, d’haver anihilat les il·lusions de la gent i d’haver convertit Catalunya en un desert, que és allà on som ara.
Discrepo dels qui pronostiquen que trigarem anys i panys en superar aquest atzucac i en recuperar l’esperança perduda. Crec que, de la mateixa manera que hem caigut al fons del pou, sabrem sortir-ne amb energies renovades i esdevindrem un país exemplar, com sabem i mereixem. Als catalans ens toca continuar treballant i llaurant aquesta terra resseca perquè doni, de nou, els ubèrrims fruits que amaga.
La meva victòria és haver resistit i haver-me mantingut ferm i dempeus durant 28 anys, per molt que els Mossos m’hagin volgut fer la guitza, i això ningú no m’ho arrabassarà mai.
Des d’aquestes ratlles també vull manifestar la meva solidaritat amb els periodistes Antoni Bassas, Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch i Eduard Voltas, a qui el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, intenta buscar les pessigolles a compte de les subvencions rebudes i de la seva presumpta relació amb el finançament del referèndum de l’1-O. S’equivoca greument Cristóbal Montoro amb aquesta instrucció donada a la interventora de la Generalitat, Rosa Vidal, que fàcilment es pot interpretar com un intent barroer de coartar la llibertat d’informació i d’expressió. Òbviament és una exageració que està condemnada al fracàs.
