Stelios Kouloglou, periodista i eurodiputat independent a les llistes de Syriza, va participar el dissabte 17 de febrer, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en l’acte “Els límits de l’humor”, durant el qual es va presentar el seu documental Morir de riure. Kouloglou creu que els catalans es prenen amb força sentit de l’humor la polèmica en què viuen immersos sobre la independència de Catalunya, amb un president que es va exiliar i diversos dirigents polítics i socials que porten més de cent dies a la presó.
Morir de riure barreja l’humor amb la tragèdia. Hi veiem com un activista es fa passar per portaveu de Dow Chemical per enredar la BBC i fer creure al món que la companyia està disposada a pagar 12.000 milions de dòlars a les víctimes de la catàstrofe de Bhopal a l’Índia o com es cola a una sala de premsa del Parlament europeu i es fa passar per dirigent d’un think tank dels Estats Units que comercialitza unes estrafolàries disfresses per acabar amb les víctimes a les guerres. I, alhora, veiem la redacció de Charlie Hebdo treballant mesos abans de l’atemptat en què van morir onze dels seus treballadors i una entrevista amb el seu director, Stéphane Charbonnier, Charb, que també va ser assassinat aquell dia.
La filosofia de Charb era que hem de ser capaços de riure’ns de tot. No tothom hi està d’acord. I, fins i tot, es recull aquesta discrepància en el documental.
Té raó Kouloglou quan diu que els catalans sabem prendre’ns amb humor l’etapa política en la qual estem immersos? Fa temps que conviuen els insults i les bromes a les xarxes socials. Tenim Polònia a TV3, Toni Albà en un bàndol i Albert Boadella en l’altre bàndol i aportacions de les comparses del carnaval de Cadis, els Morancos o José Mota. Humor n’hi ha. I, lògicament, allò que fa riure uns emprenya d’altres. Fins fa no gaire es parlava de “la revolució dels somriures”.
Charlie Hebdo ha continuat sortint després de l’acció terrorista. A Morir de riure es veu gent plorant per la mort dels seus ninotaires i treballadors, però un dels pocs supervivents de la massacre hi explica que la vida continua i cal seguir somrient, rient. Somriure, riure, és una forma de lluitar.
No cal prendre’s Peret al peu de la lletra quan cantava que “és preferible riure que plorar”, però cal reservar sempre un espai per l’humor en qualsevol episodi de les nostres vides. A plorar sempre hi som a temps.
