La trajectòria d’Albert Soler al FC Barcelona dibuixa una pujada meteròrica i una caiguda en picat que es va repetint com una constant en l’organigrama del club, com si els executius estiguessin condemnats a complir petits cicles de glòria abans de caure en l’oblit o haver de sortir per la porta falsa.
Encara que intentarà resistir tant com pugui, Soler està avui més a prop de la sortida, camuflat en àrees cada vegada més perifèriques, que de recuperar els superpoders que va arribar a tenir abans de cometre errors de principiant, impropis en algú amb tanta experiència, habilitat i ofici en la vida política i en l’administració pública, on va arribar a tenir el càrrec de secretari d’Estat per a l’Esport sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero.
La mateixa dinàmica interna del PSC, partit en el qual va desenvolupar la seva carrera política fins que va veure venir la decadència i va sortir corrent a la recerca d’altres horitzons, li va servir per aprendre a esquivar travetes i paranys. També la seva experiència en un organisme tan complicat com el mateix Consell Superior d’Esports, on els polítics estan de pas però els funcionaris es queden.
Al Barça, salvant les distàncies, directius i executius tendeixen a tenir una vida de club cada vegada més curta, aixafats per la pressió i l’exigència d’una entitat capaç de devorar insaciablement presidents, directius, gerents, directors generals, entrenadors, jugadors… de tot, mentre la “classe mitjana” acaba adaptant-se al medi i gaudint d’una llarga vida en aquesta trinxera on les cares més mediàtiques cauen com mosques.
Soler va poder ser fins i tot director general del Barça, quan els seus esforços conspiratoris contra Nacho Mestre van donar el fruit desitjat i Josep Maria Bartomeu va acabar per retirar-li la confiança. Llavors ja havia escalat moltes posicions en poc temps, després de ser fitxat com a director de relacions institucionals amb l’encàrrec de guanyar les batalles amb la Federació Espanyola de Futbol, amb la UEFA i amb la FIFA, incloses les reclamacions elevades al Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS).
Certament no va guanyar cap o gairebé cap d’aquestes batalles; frustració i fracàs que, no obstant això, no li van causar cap perjudici. Albert Soler es va enfilar de seguida a la direcció d’esports presumint de ser l’únic executiu amb experiència i coneixements suficients per poder liderar fins i tot l’àrea de futbol. És a dir, moure’s en l’òrbita del primer equip i els cracs i manar gairebé més que el director general.
L’oportunitat se li va presentar quan Josep Maria Bartomeu va distribuir la direcció del Barça en diversos califats sense ningú per sobre, amb Nacho Mestre a la direcció general operativa; Albert Soler, a l’esportiva i Francesco Calvo a l’àrea de màrqueting i comercial com a principals referents en la gestió.
Anava disparat, es va sentir com el borni al regne dels cecs, segur de poder dominar el club. De fet, va organitzar el seu propi “govern”, començant per portar de Madrid un col·laborador seu, Javier Sobrino, que va ser el responsable del desenvolupament del Pla Estratègic que després va acabar en mans d’Òscar Grau, el sorprenent CEO a qui Bartomeu ja havia col·locat estratègicament al capdavant de les FCBEscoles per quan Nacho Mestre, el pitjor director general del Barça segons l’opinió dels empleats, fos defenestrat.
Si en aquell moment Soler no va acabar sent el director general o CEO va ser perquè va creure que podia dominar fins i tot l’entorn i d’alguna manera burlar el control de Josep Maria Bartomeu, a qui sens dubte va subestimar quan va pensar que, sent un president amb data de caducitat, ell havia de començar a vendre’s entre personatges com Javier Faus, Jordi Roche i d’altres amb més veterania per assegurar-se una llarga vida en el càrrec, més enllà d’unes eleccions.
Es va equivocar suposant que els seus passos serien silenciosos, ja que el president va conèixer al detall les seves intencions. El que Albert Soler considerava un desplegament intel· ligent d’astúcia i encertada anticipació van ser en realitat actes de dubtosa lleialtat cap a la persona que havia apostat tan fort per ell.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
