El procés independentista ha crispat i traumatitzat la societat catalana. Aquesta dolorosa constatació ens hauria de portar a reconèixer l’error i a entonar un ferm propòsit d’esmena: mai més. Jugar amb els sentiments identitaris i amb les emocions nacionalistes és l’antítesi de la política, entesa com a vocació altruista i professió honorable que cerca l’harmonia social, el progrés econòmic i el bé comú.
Les conseqüències de l’intent de secessió protagonitzat per CDC/PDECat, ERC i la CUP, amb el suport de l’ANC i Òmnium, han estat, objectivament, nefastes. No es tracta de culpabilitzar ningú de res en concret ni de generalitzar. Senzillament, es tracta de fer un balanç, en perspectiva, de tot allò que ens han deixat els esdeveniments d’aquests últims sis anys, des que Oriol Pujol -l’hereu de la dinastia pujolista- va ser enxampat per una jutgessa de Lugo en el cas de corrupció de les ITV.
Entre d’altres desgràcies que ens ha deixat el procés vull subratllar l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis. També la separació forçosa de llurs famílies de Carles Puigdemont i dels quatre exconsellers de la Generalitat refugiats a Bèlgica. I la humiliant aplicació de l’article 155 de la Constitució, que ha comportat la intervenció de la institució catalana d’autogovern -recuperada l’any 1978 de les urpes del franquisme- i l’acomiadament de més de 200 càrrecs de confiança.
Afortunadament, la paciència i la tolerància de la gran majoria de la societat han acabat guanyant la partida, però hem estat molt a prop de caure a l’abisme. L’espectre de la divisió comunitària per raons de pertinença s’ha passejat per Catalunya i el perill de convertir-nos en un Ulster ha estat, per moments, molt real. Només la ferma determinació de la gent de preservar la convivència i de superar la dinàmica de confrontació civil a la qual se’ns arrossegava ha salvat la pau als carrers.
Entre els damnificats per aquest enorme despropòsit també hi ha, de manera especial, la pagesia i la població rural de Catalunya. El fet que es tracti de zones amb un alt nivell de vot independentista ha portat a la seva grollera desqualificació per part d’alguns unionistes passats de voltes. L'”enemic” de la il·lusòria Tabàrnia -les àrees metropolitanes costaneres de Barcelona i Tarragona, on el passat 21-D es va imposar Ciutadans- seria Tractòria, el rerepaís de base agrícola i ramadera on el president destituït, Carles Puigdemont, i ERC han obtingut més percentatge electoral.
Amb independència de les opcions polítiques de cadascú, la gent del camp mereix –com tothom- el màxim respecte i admiració. La seva feina és dura, no tenen els avantatges que ofereixen les grans ciutats i preserven, malgrat la xacra de la despoblació, la vertebració del territori. Fer-los culpables, a causa de l’orientació política del seu vot, de la surrealista situació de paràlisi política que patim és injust.
La pagesia està molt maltractada i pateix, des de fa dècades, una pauperització de les seves condicions de vida i, en conseqüència, una minorització dels seus efectius. A Catalunya només queden 54.000 pagesos, l’1,7% de la població activa, quan la mitjana europea està per sobre del 4%. Per fer-nos una idea, el nombre d’agricultors catalans -que s’ocupen de conrear 1,1 milions d’hectàrees, el 36% de la superfície agrícola útil del país- equival al de la ciutat de Cerdanyola.
Ser de Tractòria no és cap bicoca, malgrat les ajudes que dona la Unió Europea, que tenen la seva continuïtat amenaçada. Els efectes del canvi climàtic provoquen llargs períodes de sequera i violentes tempestes que castiguen severament el rendiment de les plantacions. Les explotacions ramaderes exigeixen una feina de 7/7 dies a la setmana, els dotze mesos de l’any. Els infants i adolescents en edat escolar de famílies rurals han de fer distàncies cada cop més llargues per poder anar a l’escola. A Catalunya hi ha més de 200 pobles abandonats, en especial al Pirineu. Dels 948 municipis que té el país, 338 tenen menys de 500 habitants i la seva viabilitat és difícil, per l’envelliment de la població i la manca de serveis.
Per què Tractòria vota majoritàriament les candidatures nacionalistes i independentistes? La gent del camp és, en realitat, un col·lectiu feble i marginalitzat pel gran pes demogràfic i econòmic que ha guanyat el litoral català des del boom migratori, immobiliari i turístic de fa 50 anys. Percep l’evolució històrica amb un gran sentiment d’injustícia i el seu vot és una expressió de protesta i de revolta contra la civilització urbana que ha malmès els seus hàbits i els seus hàbitats.
Davant d’un futur molt limitat i sense esperança per la seva descendència, el món rural es refugia en un passat mitificat que, suposadament, va ser millor. En aquest context de nostàlgia és on el nacionalisme hi troba el terreny adobat per arrelar i on el trencament independentista és una font d’emocions i una hipotètica via de progressió econòmica i social per escapar de la realitat quotidiana, més aviat depriment.
Tabàrnia no ha d’estigmatitzar ni menystenir Tractòria. Al contrari, l’ha d’entendre i s’hi ha d’involucrar. Tractòria és pobre en població, però rica en recursos (aigua, boscos, camps, natura…). Si injectem saba demogràfica i econòmica a Tractòria, el país, en el seu conjunt, trobarà una nova via de desenvolupament que sintonitza amb les tendències innovadores de progrés (energies renovables, agricultura biològica, consum de proximitat, turisme verd…).
La il·lusió de la independència només es podrà superar amb la il·lusió de l’ecologisme.
