Entrevista a Eliseo Aja

                          
turull roda de premsa portaveu
turull roda de premsa portaveu

Catedràtic de Dret Constitucional de la UB, va presidir el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Estudiós de diversos temes, especialment dels referits a l’Estat autonòmic i als drets dels emigrants. Autor de nombrosos llibres, com ara una història del constitucionalisme.

La Constitució espanyola, en general, té algun tret diferencial especial respecte a les constitucions del seu entorn europeu?

En general, la Constitució espanyola és bastant similar a les constitucions de postguerra, com la italiana o l’alemanya… Per exemple, en el sistema de drets i llibertats s’assembla bastant a la d’Itàlia i al Conveni Europeu de Drets Humans.

I específicament, en l’àmbit territorial?

Aquí hi ha diferències, perquè els constituents van optar per no seguir cap model. Ni l’alemany, que era una alternativa federal; ni l’italià, regional, i menys encara els referents unitaris, com França. Es va optar per una via pròpia, a mig camí entre el federalisme i el regionalisme, i amb moltes solucions improvisades. A més, es va reenviar al futur algunes normes que eren importants. Tant que, en una expressió famosa de l’època, es va arribar a dir que Espanya no tenia Constitució territorial, que no havia resolt el sistema normatiu de les autonomies.

La descentralizació territorial a Espanya és real o més aviat formal?

Entre l’any 1978, quan es va aprovar la Constitució, i el 2000 es realitza una operació de descentralització molt important i molt real. Tan real que consisteix en el traspàs de centenars de milers de funcionaris de l’Estat a les comunitats autònomes i de partides presupostàries molt importants. És difícil valorar-ne les quantitats, però més o menys la meitat dels recursos de l’Estat deixen de pertànyer-li i passen a les comunitats. Per tant, de descentralització n’hi ha. El problema és que, un cop realitzada aquesta descentralització, no es compta amb mecanismes de govern adequats a la nova situació. I davant d’això es produeixen posicions molt desiguals. En unes matèries hi ha molta descentralització i en altres molt poca, i no se sap per què. O es produeixen intents de recentralització puntuals, sectorials. I, sobretot, falta un model, paràmetres que permetin governar de manera racional i eficaç. Sense solapaments, sense buits. D’una manera raonable, en el conjunt de les comunitats.

La qüestió territorial es remet o s’interpreta en clau de la fiscalitat?

Hi ha altres elements, sens dubte, molt importants. Podríem dir que hi ha dues grans línies d’aprofundiment possible. Una és, efectivament, les comunitats autònomes que tenen fets diferencials i altres que tenen algunes peculiaritats, com els Consells Insulars a les Balears o els Cabildos a les Canàries. Aquest és un punt que va rebutjar la Constitució o que l’accepta, però que no està regulat amb claredat o no té seguretat jurídica en el seu desenvolupament. Una altra cosa és el conjunt de les competències generals que afecten totes les comunitats autònomes, en les quals hi ha de fet graus d’autogovern diferents, segons de quina matèria es tracti, i que s’han de regular d’una manera més precisa i més equitativa. Per exemple, la dependència, que és un dels pilars de l’Estat social, que va aparèixer com una gran promesa fa una dècada, ha tingut un desenvolupament molt precari i molt desigual. La investigació científica i tècnica té uns paràmetres també poc adequats. En general, entre els especialistes s’està d’acord que s’hauria de reformar el sistema competencial, perquè l’actual crea molts conflictes, té molts problemes i no funciona adequadament.

Cosa que requereix eines…

Esclar. No només es van repartir malament les competències, sinó que, a més, no es van crear els mitjans de col·laboració i de coordinació adequats. De vegades, les comunitats autònomes actuen pel seu compte, abordant objectius molt similars, però sense estar en contacte, sense potenciar-se mútuament, sense ajudar-se. I el mateix passa amb l’Estat. Hi ha un funcionament poc sistemàtic, poc racional, del conjunt del sistema competencial.

En aquest sentit, no es podria qualificar el sistema autonòmic de radial, en la mesura que cada comunitat autònoma interactua amb el govern de manera bilateral?

Un dels problemes que hi ha, no l’únic, és la falta de perspectiva general i l’excés de bilateralisme. Hi ha visions de les comunitats autònomes que semblen respondre a les de les diputacions provincials, perquè pensen només en les relacions amb el govern de Madrid i a rebre subvencions. N’hi ha d’altres, en l’altre extrem, que només volen discutir amb l’Estat de tu a tu, en igualtat de condicions. Ni un extrem ni l’altre. S’ha de buscar el lloc adequat per a les comunitats autònomes, que formen part de l’Estat, que són Estat, però que no es poden menjar el terreny de l’Estat entès com a estructura general.

En això hi va influir la manera de Jordi Pujol d’entendre i exercitar la relació de Catalunya amb el govern central?

Jordi Pujol va tenir una estratègia molt clara d’aprofitament exhaustiu de la conjuntura, de fer de partit frontissa, de negociar i negociar. Tot això té una línia molt personal que es pot jutjar més o menys positivament però que, sens dubte, va contribuir enormement a l’establiment i consolidació del sistema autonòmic.

Per on s’ha de començar, al seu parer, per canviar aquest estat de coses?

Hi hauria dos nivells d’actuació. Un, efectivament, seria canviar les lleis, canviar les pràctiques que impedeixen un funcionament correcte, que produeixen solapaments, buits. Només una part d’això requerirà el canvi constitucional. Es tracta de canviar lleis: aprovar la llei de finançament, millorar la legislació sobre dependència… Però hi ha punts que requereixen una reforma de la Constitució, i que s’han d’abordar ja. Serien principalment (estic resumint el document que hem fet fa poc diversos professors) canviar la doble naturalesa dels Estatuts, que són norma bàsica de cada comunitat i alhora llei orgànica de l’Estat. Aquesta doble naturalesa genera molts problemes i seria preferible substituir els Estatuts, amb aquest nom o un altre, per un tipus de Constitució d’un Estat federat, com els que tenen els Estats americans o els lander alemanys, en els quals la creació de la Constitució depèn de l’entitat territorial, de l’Estat o del land que ho fa. Canviar també el sistema competencial, de manera que figuri a la Constitució la llista de competències de l’Estat, però totes les altres siguin de les comunitats autò- nomes. En aquest sentit, no cal que figurin als Estatuts o Constitucions federades, perquè són totes les que l’Estat no ha assumit expressament. En tercer lloc, el sistema de finançament, perquè els recursos econòmics són fonamentals per al desenvolupament de les competències; si no hi ha diners, no hi ha autogovern. Actualment, pràcticament no hi ha normes que regeixin el sistema financer, de tal manera que s’ha imposat com si fos la Constitució la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, la LOFCA. En quart lloc, cal crear un sistema de col·laboració. Per exemple, les conferències sectorials depenen excessivament del ministre, a diferència d’altres països, on és una instància dirigida pels mateixos territoris. També hi ha altres mecanismes que caldria tenir en compte, com per exemple els dedicats a fer més eficaç la presència de les comunitats autònomes a la Unió Europea; els referits a la cultura, la presència internacional de comunitats amb llengua pròpia, etc.

Totes aquestes qüestions reclamen una reforma constitucional?

Al document que he comentat es diu que hem entrat “en una època de reformes constitucionals”. Seria més senzill i menys conflictiu abordar primer el sistema territorial i després, en un any o dos, altres temes també reclamats per la societat. Per exemple, certs drets, especialment de participació, millorar el sistema representatiu de l’Estat, la democràcia interna dels partits…

I també les qüestions socials. En aquest context, hi cap alguna iniciativa referida específicament a Catalunya?

La crisi constitucional a Catalunya té dos vessants, un a dins i l’altre entre Catalunya i l’Estat, que també es pot observar com la posició de Catalunya en el conjunt de l’Estat autonòmic. No s’hauria d’excloure res. Hi ha temes que s’han de resoldre a Catalunya, i potser són els més difí- cils. I després, entre l’Estat i la Generalitat i crec que també amb les altres comunitats autònomes.

El federalisme és la sortida més acceptable d’aquest atzucac?

L’Estat autonòmic és una forma molt pròxima al federalisme, però té poques de les seves virtuts i molts dels seus defectes. Entre altres, que no s’anomena així. La semblança principal és que el poder està repartit. No obstant, el poder compartit que reclama el federalisme està menys clar, I el federalisme requereix una cultura federal, entesa en sentit popular i no tan acadèmnica. La idea del respecte a la diferència, del pacte, són valors imprescindibles per al federalisme.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides