Entrevista a Gaby Poblet

                                                      
Título de la imagen
Título de la imagen

Antropòloga i investigadora en migracions internacionals, la seva tasca se centra en treballs sobre dones migrants i empleades domèstiques. Responsable de migracions d’ICV, forma part de Comuns Federalistes i de Federalistes d’Esquerres.

És pertinent continuar parlant del procés?

Crec que sí, perquè hi ha un moviment nacionalista cíclic, encara en ascens. També podem anar-li canviant el nom, com fa Guillem Martínez. Però potser l’hauríem d’anomenar, amb més propietat, replegament nacional o identitari, perquè és molt anàleg a altres fenòmens similars que s’estan produint al món.

En tot cas, es metamorfosa…

La naturalesa del procés es manté. El que canvia és el relat. Abans hi havia, per exemple, allò d'”Espanya ens roba”, i ara es parla de democràcia, fent valer el 155. Però, en definitiva, el procés continua sent un impuls identitari. Continua predominant-hi un discurs supremacista, de vegades de manera una mica més subtil, de vegades de manera més evident. Continuen proliferant els atacs per les xarxes… Pot semblar que en algun moment es debilitava, però d’alguna manera també es va rearmant i amb les eleccions s’ha tornat a enfortir. Està legitimant coses fantasioses, com ha fet sempre. I, en definitiva, continua sent molt perillós. No crec que el procés estigui mutant cap al feixisme, però sí que és cert que va adquirint trets molt fanàtics, propis d’aquesta ideologia.

Aquesta deriva identitària no sembla una mica estranya a Catalunya?

La identitat sempre està present en el nacionalisme, de vegades de manera més larvada, no tan fanàtica, d’altres més virulenta. S’explicita permanentment en els seus discursos, tot i que moltes vegades ho fa a la defensiva, com si fos víctima d’un atac, d’una agressió. Així va començar, fent valdre un tema econòmic, el pacte fiscal… I va derivant cap a la qüestió identitària, fins a considerar enemics els qui no comparteixen els seus punts de vista. Permanentment ,es recorre a l’autoafirmació (“som un sol poble”, “som els millors”…). Hi ha una reafirmació constant en el “nosaltres” que també reflecteix una certa debilitat, en el sentit que va reduint el seu espai la seva forma de pensar a la qüestió ètnica.

Tot això comporta una part de frustració?

Els nacionalismes sempre han sorgit de frustracions socials. Crisi, por de la globalització, una mena de disconformitat permanent que es va retroalimentant. No hi ha res que satisfaci i, en definitiva, es perden de vista els culpables i es projecta el malestar en una altra direcció. A més, els responsables dels mals socials són percebuts com a germans. Com diuen els politòlegs, l’eix vertical, de classe, acaba sent substituït per l’eix horitzontal. D’aquí tant de fervor en la defensa dels presos relacionats amb el procés i tanta distància, per no dir indiferència absoluta, amb presos d’altres causes o d’altres llocs perquè, senzillament, “no són dels nostres”. Acaben de fer-se públiques les sentències pel cas Palau i gairebé no es parla de la seva vinculació amb el procés. Més encara, es torna a votar el partit que hi està implicat. És a dir, en el procés es mesuren les coses amb una doble vara i es fa perquè existeix un moviment identitari nacionalista que defensa estructures i lideratges de “pertinença a un poble”.

Més enllà de la dinàmica de la política, creu que a la comunitat nacionalista de Catalunya hi batega una fractura social, de la qual no és aliè un cert sentiment agònic?

Sí, però com a conseqüència del procés, no tant en el seu origen. A l’inici s’hi entreveu un interès de les elits. Sóc emigrant i he passat per crisis econòmiques molt més greus que la que s’ha viscut aquí i que, no obstant, no han desembocat en res que s’assembli al procés. Aquí no s’ha tocat fons amb la crisi. Encara disposem de parts de l’Estat de benestar, malgrat les retallades. Europa continua sent la zona del món amb menys desigualtat. Per això, posar com a origen del procés un fons de crisi social no em sembla suficient. Va començar sent un artefacte de les elits del poder per tapar la corrupció i amb la clara finalitat de dividir l’esquerra. I això, és evident, ho ha anat aconseguint. Cal veure-ho en perspectiva, analitzar longitudinalment el procés i veure’n la tendència. El 2014 encara costava d’explicar el que estava passant com un moviment nacionalista. Però hem arribat molt lluny per no haver-ho frenat en el seu moment, i aquí l’esquerra anomenada transformadora (a l’esquerra del PSC, per entendre’ns) hi té molta culpa, per no saber situar bé on érem, per no explicar el fenomen… Per què? Perquè s’espanta. Perquè desmuntar això s’associava a un atac a la identitat de Catalunya.

Una herència, potser, del catalanisme?

Sí, el catalanisme es reivindicava de les classes populars, de la lluita antifranquista. És cert. Era un paraigua molt gran sota el qual s’aixoplugava molt gent, també gran part de la classe treballadora, els emigrants de la resta d’Espanya i els de fora. El procés ho va trencar, això. El primer que es va carregar va ser el catalanisme i després els partits. Primer el PSC, que va patir una crisi, després hi va haver molt de pressing sobre Iniciativa, sobre Esquerra Republicana mateix, que va acabar comprant a Convergència el programa i van formar Junts pel Sí. Fins i tot la CUP va quedar profundament dividida. Recordem les seves assemblees, quan s’havia de votar Mas. El procés ha anat provocant destrosses al seu voltant. Ara, toca Podem i Espanya. Si no hagués existit el procés, potser podríem haver estat governats per l’esquerra. Un altre greu error de l’esquerra que ara comencem a veu re. El catalanisme va ser un espai de pertinença a Catalunya, vinguessis d’on vinguessis, que aglutinava gent progressista i també socialdemòcrata, d’extrema esquerra i liberal. Va tenir, sens dubte, diferents lectures, però molts ho van viure així. El nacionalisme és més extrem.

Què es pot dir, en aquest sentit, sobre la pluralitat, entesa com la convivència en una mateixa formació política de nacionalistes i no nacionalistes?

La confluència Catalunya en Comú-Podem té un problema bastant greu amb això de la pluralitat. En el seu moment, a Iniciativa va funcionar una cosa similar, sota el paraigua del catalanisme. Hi havia gent independentista i federalista, però Iniciativa, com a partit, sempre es va reclamar federalista. Federalista en sentit europeu. Les forces polítiques han de respondre a un context sociohistòric, i en aquest moment estem vivint a Catalunya l’auge del nacionalisme. Per tant, la pluralitat té ara un altre sentit. A més, es pot ser plural en el sentit de conviure persones de diversos corrents en un espai determinat. Però el que no pot ser plural és el projecte. Hi ha d’haver un projecte. I el problema que té ara la confluència és que no hi ha projecte. S’han utilitzat diferents etiquetes, com confederal, i ha resultat ser una cosa eclèctica, que en política no funciona. Es vol quedar bé amb gent d’una banda i de l’altra, a l’eix nacional, i això no funciona. La confluència ha de respondre a un projecte federalista perquè és la manera de poder dialogar i pactar. Fa poc, un referent dels verds europeus ens deia que no podia entendre què feia l’esquerra catalana parlant de sobirania.

Passa una cosa semblant quan es proclama el sobiranisme urbi et orbi?

Cal revisar els conceptes i situar-los en el context històric que estem vivint a l’Europa del segle xxi i a tot el món. Aquí hi tenim un problema de base sobre allò que vam aprendre a l’escola que “la sobirania radica en la nació”. Això és caduc. La sobirania no depèn de la nació, perquè hi ha globalització i els poders de les multinacionals són més forts que els dels Estats. Ara, els Estats també poden ser eines de defensa dels drets socials, del benestar. I en aquest sentit, els Estats estan cridats a teixir aliances davant del mercat i això implica cedir sobirania. Cosa que s’ha de fer sense cap por.

Es veu llum, al final del túnel?

Cal continuar denunciant i desmuntant el moviment nacionalista. Cal entendre i explicar què està passant. I cal comunicar-ho clarament, superant la cosa guai, el quedar bé. Cal descontaminar l’esquerra de nacionalisme i deixar de prestar-li arguments legitimadors que tan ràpidament instrumentalitza. No hi ha res que sembli convidar a l’optimisme, però hi ha esperança. Cal mirar el món. L’esquerra ha de reaccionar, recapacitar, reconèixer fins a quin punt ha estat en connivència amb el procés. Cal tornar a forjar una aliança àmplia, potser entorn a un federalisme progressista. I tenim també un problema amb la política, que s’ha transformat en una activitat poc reflexiva, molt de xarxes socials, de màrqueting… on predominen líders histriònics. No obstant, el federalisme és diàleg, sensatesa, humilitat, reflexió… Cal temps, però ens hem d’afanyar perquè el procés continua. Per això hem de reaccionar.

(Visited 71 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari