Especialista en relacions laborals, membre de Joves d’Esquerra Verda, d’ICV del Prat de Llobregat i soci de Federalistes d’Esquerres. Interessat des de sempre per la política, aposta per un nou 15-M, vertebrat, capaç d’interessar als més joves, sense paternalismes.
El procés ha creat un frame en què apareix com a cosa de joves, nova, guai… Què hi ha de real i d’impostat, en tot això?
Es ven una idea de ruptura, i aquest component de rebel·lia té molta tirada en la mobilització de la gent jove, però al final això és una cosa que ve des de Prat de la Riba. O sigui, que de jove no en té res. És un procés dirigista. Però és molt fàcil mobilitzar la gent jove quan li expliques que el que s’està fent és trencar, que és rebel… Això agrada molt. Però al final s’ha de tenir en compte que gran part de la gent mobilitzada és gran i que els espais de decisió política del procés són més aviat gerontocràtics.
Fins a quin punt el procés és, doncs, un moviment espontani, o més aviat prefabricat?
És una cosa creada per un partit polític, Convergència Democràtica de Catalunya, que està controlant el relat des de l’any 1980 i que al final va trobar en la bandera, en la mobilització nacionalista, el lligam de classe que necessitava. Quan, el 2010, van començar a retallar, en la praxi política que a ells més els agrada, que és la dels sistemes neoliberals, troben en la bandera una manera d’alinear la classe treballadora de Catalunya. Tot això venent “el que va passar amb l’Estatut”, enganyant la meitat de la població. Perquè, en contra del que s’ha dit, l’Estatut no retalla el corpus social i l’única cosa que canvia és allò de nació política a nació cultural. Hi ha un debat, més aviat teòric, que en plantejar això de nació cultural es dedueix que Catalunya no té sobirania per decidir qualsevol cosa. És allò de Catalunya com a “subjecte polític” i es retallen catorze articles sobre això. I, al final, a partir del tema de l’Estatut, que mobilitza molta gent, perquè es veu com un greuge a l’autogovern de Catalunya, es canalitza aquest malestar en un procés nacionalista pur.
Com es construeix un procés?
Aquí hi ha diversos agents importants: la vella guàrdia convergent, que ha instrumentalitzat la gran majoria dels elements mediàtics, de fa molts anys; TV3, que és un instrument al servei del règim de Convergència, no tant com a element d’autoritat, sinó per amagar la realitat , i TVE que distorsiona, amagant missatges i transmetent el relat hegemònic, i una esquerra que perd el pragmatisme, s’oblida del materialisme històric i no es contraposa (ja es frenaran ells) al que està passant. L’esquerra va tenir por de dir al carrer el que deia en petit comitè.
En aquest sentit, l’esquerra (per entendre’ns) a l’esquerra del PSC, no creu que s’ha mostrat especialment sensible a la influència del procés?
L’error de l’esquerra, de tota l’esquerra, va ser no impugnar el relat processita del 2010 al 2013. Al contrari, va anar comprant, de mica en mica, el discurs que l’independentisme era democràtic, que era de justícia… Quan permets que aquest discurs penetri en l’imaginari col·lectiu, acaba sent molt complicat lluitar-hi en contra. Si compres una part del discurs, a mesura que es va desenvolupant resulta més complicat trencar-hi. Per exemple, hi ha el cas d’Iniciativa, que crec que tenia molt clar què estava passant, però hi havia la por de trencar, després d’haver comprat el relat. Havíem fet una impugnació molt important a tot el que havia fet Convergència Democràtica en el front social, però en el front nacional, no. Com que no disposava d’un projecte nacional clar, Iniciativa tenia un problema. I tota aquesta esquerra nova, que es pensa que ha descobert el foc, sense tradició marxista com a element de vertebració de la seva ideologia política, acaba acceptant qualsevol terme de mobilització.
Per aquí es deriva cap a això de la pluralitat, entesa com la convivència dins d’un mateix partit d’independentistes i no independentistes?
Aquí hi havia una part de gent molt llegida i intel·ligent, que era la Iniciativa del 2010 (Saura, Herrera…), que tenien clar que no podien permetre que el debat convertís Catalunya en un Ulster, que sobretot calia posar al davant l’agenda social. Però també és cert que hi havia un altre sector de tradició marxista que feia valdre que el PSUC havia defensat sempre l’autodeterminació. Una cosa que tradicionalment s’havia remès sobretot a un reconeixement de la identitat cultural catalana, perquè en el seu moment calia defensar-la. Però, a partir del 1983, quan s’adopta la immersió lingüística i es genera un projecte cultural inclusiu, de tota la gent que vivia a Catalunya, aquest concepte d’autodeterminació ja no té gaire significat. Fins i tot es podria admetre la convivència de nacionalistes i no nacionalistes en una formació política, sobretot si aquesta qüestió no és la primordial. Però el que no és admissible és que unes poques persones, una part molt poc representativa de l’organització, tinguin un poder hegemònic, estiguin sobrerepresentades.
Els comuns es remeten sovint a la radicalitat democràtica, la transversalitat i al sobiranisme com a elements integrants de la seva raó de ser. Fins a quin punt respon això a, diguem-ne, un pensament profund, o és potser una manera de torejar la conjuntura?
El que més sobta és això de la sobirania. Qui defensa la sobirania al món?: Donald Trump, Erdogan, Viktor Orban, Theresa May, Vladimir Putin, Nigel Farage, Marine Le Pen… Com, amb aquest panorama, es pot dir des de l’esquerra: “Som sobiranistes”? Esteu bojos? No pot ser que aquí defensin la sobirania David Fernández i l’esquerra pseudoprogre, guai, postmoderna, quan dones un cop d’ull a Europa i veus que qui defensa la sobirania, en aquesta crisi del sistema-món, és l’extrema dreta.
Ada Colau es reclama partidària del sobiranisme, no només en el pla nacional, sinó que l’amplia gairebé a tot… Es tracta d’una qüestió més aviat teòrica o només és un escapisme semàntic?
El primer que reflecteix això és la pèrdua del pragmatisme des de l’esquerra, perquè es fan debats que no tenen res a veure amb la realitat. Sobirania alimentària a Catalunya? Fantàstic! Autarquia?. Sobirania energètica a Catalunya? Molt bé. I d’on traiem l’energia? Farem jaciments petrolífers a Osona? Això de la sobirania va quedant reduït així a sobirania fiscal, que té una clara base xenòfoba, que cal vigilar. Això ve de dirigents, potser molt llegits, però que encara no han entès que cal passar de la protesta a la proposta.
El federalisme és l’antítesi del sobiranisme?
El federalisme, al final, és assumir que cal arribar al pacte i a la unió. És una cosmovisió general. Aquí, per contra, predomina el solipsisme. És a dir, que a Catalunya es construeix la realitat a partir de l’existència dels catalans. Catalunya és l’únic que existeix i per tant tota la construcció de la xarxa extensa és a partir d’aquí. El federalisme diu el contrari, que hi ha d’haver un marc mental moltíssim més ampli, a partir del qual construeixes. Tu no construeixes des del teu interior, perquè si no, al final s’elimina la lluita de classes, s’instal·la una confrontació identitària i són ells els que decideixen que la solidaritat la fem nosaltres. No! La solidaritat s’imposa des de marcs mentals de tot el que passa a Espanya, a Europa i més enllà. Sóc federalista europeu. Vull una Europa federal.
El federalisme és ara com ara l’únic model territorial viable. Com es podria qualificar el rol de l’ANC i Òmnium a la política catalana?
Són estructures parapolítiques al servei del règim, que el que fan és emprendre accions que el govern per la seva condició no pot portar a terme. És perillosíssim. Recorda les pràctiques de l’hampa italiana, amb una praxi diferent, perquè no hi ha morts.
Més enllà de l’autonomia de la política, rere el procés no hi batega alguna forma de fractura social a Catalunya?
És fort dir-ho, però em temo que a Catalunya hi ha un moviment protofeixista. No tot el nacionalisme és feixista, però tot feixisme sí que és nacionalista. En aquesta perversió del sistema capitalista, quan comencen a sorgir grups ètnics… El catalanisme pactista de Pujol, que no era popular, que no era regeneracionista… acaba enfangat. S’ha trencat el projecte nacional de Catalunya i resulta que aquella percepció que Catalunya és supermoderna, guai, europea… al final es descobreix que la meitat de Catalunya és nacionalista, supremacista… En un estat de coses panòptic, de vigilància permanent, en què fa por dir segons què. T’hi pots jugar la feina, les relacions… Aquesta presó figurada en què no saps si estàs vigilat, però tens la sensació que és així perquè t’estan veient des de qualsevol posició.
