El nou president del Parlament, Roger Torrent, va començar en el càrrec sorprenent afins i adversaris. El seu primer discurs va ser més propi d’un president preprocés que d’un de disposat a posar la cambra als peus del Constitucional de nou per la causa independentista.
D’un costat, això va calmar els ànims d’ERC, PDECat, comuns i PSC, que esperen que la legislatura recuperi un to amb menys sorpreses per metre quadrat. De l’altre, va fer emprenyar la CUP i gran part de JxCat, que continuen apostant per la ruptura abrupta i la unilateralitat, peti qui peti.
Però la reacció més sorprenent la van tenir Cs i el PPC. Inés Arrimadas va quedar tan al·lucinada amb el to conciliador de Torrent que en valorar la sessió constitutiva no va saber què dir sobre el nou president de la cambra i va centrar-se a carregar contra Ernest Maragall per la seva intervenció prèvia.
Des del PPC, el seu portaveu adjunt, Santi Rodríguez, es va mostrar encantat amb el nou president, el seu to i el seu discurs. Tant és així que va acabar per dir que Torrent era “un bri d’esperança per tornar a la normalitat”. Si només una setmana abans algú hagués escrit o dit en una tertúlia que el nou president agradaria al PPC, l’haguessin linxat a les xarxes i, segurament, hauria acabat sent un proscrit del sobiranisme. Quines coses té el procés!
