Les enquestes prèvies al 21-D pronosticaven dos escenaris que havien provocat en algunes formacions expectatives realment favorables. D’una banda, molts sondejos vaticinaven que la majoria independentista no es repetiria, i que els constitucionalistes tindrien l’oportunitat de negociar un govern alternatiu al dels sobiranistes.
Això situava C’s al centre del tauler i amb opcions que Inés Arrimadas traslladés el seu despatx a la plaça Sant Jaume. D’altra banda, gairebé totes les enquestes apuntaven que ERC guanyaria les eleccions o, si més no, lideraria el bloc independentista. Això havia provocat en els republicans expectatives d’ocupar la presidència de la Generalitat i, després d’anys, ser ells els qui marquessin el pas a CDC-PDECat-JxCAT.
Però les urnes són una sorpresa i la sobirania popular s’assembla cada cop menys a les enquestes. I ni Esquerra va guanyar les eleccions a JxCAT, ni C’s tenia opcions de governar, atesa la majoria independentista al Parlament.
Així, a la festa electoral de C’s s’hi va voler mostrar molta alegria pels resultats obtinguts i per haver guanyat les eleccions, però la cara d’Arrimadas i Albert Rivera, i sobretot la seva continguda actitud, deixaven clar que aquella celebració tenia fons de funeral.
A ERC, amb els millors resultats de la seva història recent i el grup parlamentari més gran de la democràcia, el regust era el mateix. I és que hi ha alegries que tenen gust de fracàs.
