*Llicenciat en farmàcia i màster en salut pública. Excoordinador de l’Associació d’Estudiants Progressistes. Vinculat a projectes europeus d’investigació sobre polítiques públiques i desigualtats en el camp de la salut. Des del 2014, responsable de Política Europea i Internacional d’ICV
Tenint en compte allò que davant d’un esdeveniment cal preguntarse a qui beneficia i això t’acostarà a qui n’és l’autor, ¿a qui li pot resultar beneficiós el procés?
Crec que més enllà de les classes socials, caldria fer una aproximació cap als sectors que es poden beneficiar del procés. Faria la distinció que sí que hi pot haver una fracció de la burgesia objectivament i materialment interessada en el procés, que és la que està vinculada al DOGC (el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) i a les relacions concertades o no amb l’Administració pública. Aquest sector està interessat a poder tenir una administració al màxim d’estatal i propera possible. Entenc que altres sectors de la burgesia industrial, financera… petita burgesia, artesans, etc., materialment no tenen motiu per estar interessats en el procés, perquè és una font de pèrdua d’accés als mercats, d’entrar en un nou escenari d’incertesa i per tant d’incapacitat de planificació, inseguretat jurídica… Els sectors populars, especialment les classes treballadores, em costa de veure algun àmbit en què objectivament es puguin beneficiar del procés.
Les empreses sembla que donen senyals que el procés no els convé…
Tal com s’està veient amb les empreses que marxen, el procés és un factor de degradació econòmica i productiva. Primer traslladen la seu social, després la fiscal.., cosa que acaba comportant un canvi en la geografia productiva. El que està passant és que els sectors amb més valor afegit acaben marxant i aquí pot quedar un ermot econòmic o una cosa semblant. A més, és evident que en un procés d’independència no acordat la degradació econòmica és inevitable i, com qualsevol Estat incipient, el que derivés del procés hauria de competir intentant ser un paradís fiscal o una cosa semblant. Però, en fi, aquests treballadors més vinculats a l’Administració i a la clerecia (la intel·lectualitat que envolta l’àmbit polític) sí que poden tenir un interès més material en el procés.
Encara hi ha qui es continua referint a la burgesia catalana. Existeix, com a tal? No és ja només un recurs lingüístic?
A l’Acadèmia s’acostuma a parlar de classe capitalista transnacional, referint-se als grans propietaris, fons, etc. i allò que l’acompanya d’aparell ideològic i alts professionals. Aquest és, sens dubte, el sector dominant global, però per entendre’ns diguem que existeix el que s’ha anomenat burgesia i que són els propietaris (de forma flexible, perquè la propietat ja no és la tradicional) d’empreses de mida mitjana, etc. No és, evidentment, una classe com la que enteníem que era la burgesia catalana, però sí un àmbit amb un perfil i uns interessos força definits.
En tot cas, segons els indicis, el nou país a què es refereix el procés seria molt vulnerable…
Des de la seva òptica, una de les virtuts del procés és fer un dibuix difús, amb paraules que tothom es pot fer seves i que després cadascú processa a la seva manera. Així, els grans trets del que es proposava poden interioritzar-se i projectar-se amb les il·lusions, esperances, etc. que té cadascú respecte a com ha de ser un país on tothom s’hi senti bé. A partir d’aquí es dibuixa un escenari que ha de ser materialitzat pel nou país i, per tant, recognoscible per altres països. Cosa que, al meu parer, no es produirà. Però en aquesta tesi entrarien en confrontació els projectes socials i econòmics. Per tant, ja veuríem les relacions de forces, l’hegemonia… de quina banda bascularien. Intueixo que aquí la dreta porta avantatge. Però, més enllà, caldria veure amb quines eines, amb quines capacitats productives, amb quins actius es construeix aquest país. I aquí hi ha la seva gran debilitat. Perquè es parteix d’un entorn extremament vulnerable en l’àmbit financer, econòmic, productiu… Sense paraigua i, en conseqüència, obligat a aplicar-se una autoausteritat brutal per poder tenir una economia funcionant. La majoria d’empreses d’alt valor afegit, fruit d’aquesta inestabilitat, marxarien. Caldria descartar les utopies d’Estat del benestar, i segurament no hi hauria una fiscalitat suficient i una productivitat capaç de proporcionar un marc econòmic solvent.
Crida l’atenció la soledat del procés. L’Europa a la qual, de manera també unilateral, apel·lava la seva propaganda, li ha acabat girant l’esquena. Té algun amic, l’independentisme català?
Cal partir del fet que el procés no ha tingut en compte que Espanya és una democràcia moderna, amb un Estat potent, inserit a la Unió Europea, a l’OTAN, al sistema de Nacions Unides… Per tant, és un actor fort. En conseqüència, no hi ha cap agent estatal recognoscible, sobretot dins de la Unió Europea, que tingui cap interès especial que l’Estat espanyol entri en una dinàmica d’inestabilitat, perquè en alguns casos ja tenen el seu propi nacionalisme regional o perquè, al final, qualsevol moviment com el procés pot resultar traumàtic. Així, el procés no té amics entre els actors estatals internacionals. De vegades es poden percebre algunes simpaties difuses, subestatals, d’altres nacionalismes… Però també resulta curiós que quan aquests tenen poder, com per exemple el cas d’Escòcia, defugen l’assumpte per raons d’interès propi. En alguns mitjans internacionals el procés ha pogut despertar una certa curiositat, però quan en perceben la unilateralitat se n’acaben desmarcant. Al final queden els qui poden tenir interès a desestabilitzar un país de la UE i altres nacionalismes, generalment de dretes.
En tot cas, més que per raonaments objectius, el procés es distingeix pel seu subjectivisme. A què es deu aquesta peculiaritat?
El subjectivisme sempre hi havia sigut (identitat, percepció…), però amb una intensitat assumible. Per diverses circumstàncies, això s’ha anat intensificant i ha acabat sent quasi l’element principal del conflicte polític. El que abans era natural en la relació de les diferents identitats de Catalunya s’ha convertit en motiu de marcatge. Em preguntava per això un amic alemany i jo intentava explicar-ho amb tres raons: una, econòmica, derivada d’una situació de crisi, d’incertesa…; una altra relacionada amb el marcatge cultural, de l’auge de la identitat… i un tercer element, que entronca amb el que està passant en altres democràcies occidentals, que és el replegament nacional. Davant de la crisi de la democràcia, de les dificultats…, hi ha la tendència a buscar protecció en l’entorn més proper, en el passat…
Existeix una relació directa entre la crisi econòmica i les seves conseqüències, i l’auge de l’independentisme?
El procés és un fenomen molt de classes mitjanes. Atribuir causalitat és difícil perquè convergeixen circumstàncies molt diverses en el mateix moment. Sí que hi és present aquest component, aquest sintagma –que ha fet fortuna– de Marina Subirats, de la “utopia disponible”. A què ens aferrem? Doncs a aquesta utopia. Nosaltres no hem sigut capaços de dibuixar-ne una altra de més atractiva i concreta. Esclar que explicar un projecte de transformació social a llarg termini sempre és més difícil. En tot cas, entre els anys 2008 i 2012, a més de la crisi econòmica, es produeix la intervenció del Tribunal Constitucional en l’Estatut i tot el que això comporta, comença la mutació de Convergència per factors interns i també externs, com el 15-M… Aquí hi és tot.
El procés parla sempre en nom de tot Catalunya, però actua a partir de la percepció, els interessos i el reconeixement de només una part. ¿No és aquest un dels grans errors de l’independentisme?
L’historiador Andreu Mayayo insisteix sempre que no hem d’oblidar mai l’error metonímic, és a dir, confondre la part pel tot. Costa desmuntar el dualisme simplista Catalunya-Espanya, però, a mesura que s’acosta l’objectiu, resulta fàcil veure que Catalunya és més complexa. Ja és evident que hi ha diverses Catalunyes. És veritat que aquesta visualització ha pogut ser reactiva, després que la Catalunya oficial ha volgut ser tan dominant que la gent per reacció s’ha sentit atacada. Costa de quantificar aquestes realitats, però simplificant sí que en podem classificar tres: la del procés, les forces polítiques i socials que acompanyen el procés; la Catalunya social i política que té en el que és espanyol una identitat forta ha generat un rebuig del qual sorgeix un contrabloc: i també crec que hi ha una tercera Catalunya, que potser ara mateix no troba forma d’expressar-se, i que és una Catalunya més laica en la identitat nacional, més projectada cap al futur, culta…
