El diari francès Le Monde del passat dijous 12 d’octubre dedica diverses pàgines a la qüestió catalana. La independència en suspens, la frustració de la CUP, un govern espanyol que rebutja el diàleg d'”igual a igual”: si claudiques parlem, si no, t’apliquem el 155. I per l’altre costat: impossible el diàleg si abans no dimiteixen els responsables de la repressió de l’1-0, diu Toni Soler el mateix dia al diari Ara; i ara se sumen els Jordis a la presó. Em recorda quan de petita em tancaven a la cambra fosca si no volia menjar. A ningú se li acudia res per canviar el menú? No seria que hi havia mar de fons a la taula?
Per resoldre un conflicte hi ha 4 premisses: posar-se al lloc de l’altre, escoltar activament, reconèixer el problema i no deduir intencions.
Posar-se al lloc del govern espanyol vol dir entendre que, al desastre econòmic, territorial, estratègic, polític i moral de perdre Catalunya, es sumen les idees que: 1) ha de protegir els espanyols de fora de Catalunya d’aquesta pèrdua, 2) ha de protegir els espanyols de dins de Catalunya perquè ningú decideixi per ells, 3) ha de protegir a Europa perquè no es balcanitzi.
És clar que després d’aquestes idees hi ha d’altres realitats: és a dir, les diferents autonomies no s’han desenvolupat per igual i són dependents, alguns espanyols dins de Catalunya no s’han adaptat ni integrat prou en el país on han decidit viure, Europa no és prou flexible com per reconèixer les minories històriques.
Posar-se al lloc del govern català vol dir entendre que a la humiliació de no poder ser un estat sobirà i decidir el seu futur es sumen les idees que: 1) els pobles del món tenen dret a l’autodeterminació gestionada per mitjans no-violents, 2) la integració de tots els immigrants (rics i pobres) en un projecte català és possible, 3) una Europa composta de països petits és més susceptible de progrés social i de menys corrupció política.
I hi ha també realitats després d’aquestes idees, que són: la divisió és un virus contagiós que apareix si l’enemic comú desapareix, no es pot integrar a qui no vol i ni fer que un grup accepti perdre privilegis, sobretot si té representants; Europa té uns contractes en marxa i no pot ni vol canviar (els únics països que donen suport a Catalunya són els que estan fora de la Unió i desitgen que aquesta se’n vagi en orris).
Però cada bàndol d’aquest conflicte es nega a veure el punt de vista de l’altre: uns s’atrinxeren en l’aparell del sistema judicial i els altres en el prototip del seu somni. “Es diria que la televisió espanyola i la catalana parlen de mons diferents” resa l’article de Le Monde i és una bona mostra que la possibilitat de diàleg es veu tan compromesa com en els millors matrimonis quan arreglen les seves diferències a cops de planxa.
Quan els assumptes ja no es poden arreglar tot lliurant sobres, quin és l’exercici d’imaginació que hauria de fer cada part perquè els nostres fills deixin de ser espectadors d’una eterna i lamentable batussa?
Mentre els gallecs i els asturians es cremen sense ajuda, Puerto Rico porta un mes sense aigua ni llum… altres huracans bufen per altres llocs, i ressonen els versos de Sánchez-Ferlosio: “Vindran més anys dolents i ens faran més cecs, vindran més anys cecs, i ens faran més dolents”.
