Ràbia, pena i vergonya

No he volgut escriure a cop calent. Com m’aconsellaven de petit, he comptat fins a cinquanta abans de dir res. Tot i la prudència, encara tinc massa imatges fresques a la retina, són de cops de porra policial contra una societat que havia comès el ‘pecat’ d’anar a votar sí, no, blanc o nul en un referèndum d’autodeterminació.

Per raons d’edat, no tinc moltes imatges de les barbàries franquistes, però sí que en conservo alguna; conservo alguna càrrega dels grisos que s’assembla a allò de diumenge. Són imatges dels 70, en blanc i negre, que em venen al cap desordenadament, acompanyades de cançons de l’època, com aquella de la María Ostiz, que sonava a les bressolades de la democràcia, que deia que “a un poble se l’ha de guanyar amb respecte”, “cara a cara”, “respectant les canes de la seva terra”. Diumenge, ni el poble català ni les seves canes van ser respectades, i d’això plora ara la criatura.

Jo, com tanta altra gent, puc criticar, he criticat i critico moltes de les coses fetes pel Govern català en el tragí independentista, no s’hi val a tot en la contesa, però això mai justificarà la mesquinesa (“…manca o escassesa de qualitats morals…”) d’un govern, l’espanyol, que, no només mana atacar innocents, sinó que l’endemà nega haver-ho fet i fins i tot nega que tot plegat hagi passat, com si el poble fons ximple i no tingués ulls a la cara.

Vergonya. Qualsevol persona amb dos dits de front (sentit comú) ha de sentir vergonya pel que va fer la Guàrdia Civil i la Policia Nacional diumenge a Catalunya. Van colpejar, indiscriminadament, a tutti quanti, i com més dèbil era la víctima, millor. Ho van fer, entre altres possibles estimulants, amb odi, com si en lloc de iaies indefenses amb paperetes a les mans s’enfrontessin a despietats terroristes armats fins a les dents –em temo que contra els segons la covardia els hagués fet tremolar les cames.

Però com que són cossos jeràrquics, fóra lògic apuntar més amunt: Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Enric Millo… En un país civilitzat ja farien les maletes… Aquí campen, fent i negant, com si res hagués passat. I després surt el rei de torn que, com que té el cul llogat, pretén apagar el foc amb més gasolina. I els d’aquí ploren –en política, ja se sap, s’ha de venir plorat de casa. I la comunitat internacional xiula i mira cap a un altre cantó. I, com deia la meva iaia murciana, “el uno por el otro, la casa sin barrer” –en català ve a ser “un ho fa tot, dos fan poquet i tres l’un per l’altre no fan res”.

Més enllà del diàleg, no sabria indicar el camí de sortida. Sé, com cantava la Ostiz, que un poble és “obrir una finestra al matí i respirar”. Aquí el clima s’ha fet del tot irrespirable i ningú que pugui sembla disposat a obrir la finestra.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides