‘Marcho, que teño que marchar’

A hòsties no ho arreglarem, ans al contrari. Aitor Esteban (PNB) ho explicava l’altre dia citant la lletra de Els Segadors: “Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba”… Hem arribat aquí per un excés generalitzat d’ufanor i supèrbia. Hi ha un interessant relat de Philip K. Dick, The Minority Report –fet cèlebre gràcies a la pel·lícula d’Spielberg–, a on la policia es pot avançar als crims i arrestar els culpables abans que aquests comentin els delictes. Si es pogués inventar un artefacte similar per avançar-se a les pífies polítiques, altre gall li cantaria. Si quan l’Estatut de Maragall (2006) el PP hagués tingut l’invent i s’hagués comportat amb menys ufanor i supèrbia, ara no estaríem aquí. D’aquella pols, vénen aquests fangs.

Fins fa poc els independentistes eren una colleta, minoritaris –ERC i quatre gats més–, però la relliscada estatutària va estimular el creixement fins avui, que són majoritaris al Parlament, i la multiplicació no sembla, de moment, tenir ni fre ni aturador. D’altra banda, fins fa poc el referèndum era una cosa dels del ‘sí’, però el 20-S, la macrooperació de la Guàrdia Civil contra alts càrrecs de la Generalitat, ha fet créixer la indignació fronteres independentistes enllà. Al marge de qui la mani, els catalans, siguin o no independentistes, tenen una alta afecció per la Generalitat –va costar molt recuperar-la…–, i la intrusió de la policia, potinejant la institució i arrestant alguns dels seus primers inquilins, no convens ni als del ‘no’. Si busques a l’enciclopèdia un exemple de línia vermella infranquejable, aviat hi trobarem els fets del 20-S, que marquen un abans i un després en el procés.

Fem memòria. Després del ridícul del 6-S, quan la majoria independentista del Parlament va decidir agafar una arriscada drecera que per poc no els estimba barranc avall; després que el president Puigdemont convidés maldestrament a assenyalar els alcaldes que no col·laboren amb el procés; després que es fessin desafortunats pòsters amb les cares dels alcaldes ‘esquirols’; després d’un cúmul d’errors independentistes, va el govern de Rajoy i decideix passar a l’atac matusserament, i, en gran part, inconscientment, tapar les vergonyes catalanes.

Fem memòria. L’ofensiva espanyola va començar amb la requisició de paperetes i escorcolls indiscriminats; després van venir els polèmics interrogatoris als alcaldes sobiranistes; no content, el govern de Rajoy va decidir intervenir els comptes de la Generalitat; finalment, reblant el clau, la Guàrdia Civil va entrar a diferents conselleries catalanes i va arrestar a alts càrrecs.

Només hi ha una solució, la de sempre: dialogar. Dialogar per arribar a un acord, que ens tregui de l’atzucac. I a un acord només s’hi arriba amb sacrifici, amb cessió de les parts en conflicte. Res de nou: política. Per què els fa tanta por fer política? Hi ha una dita gallega que parla de desafecció –seria com un adéu totalment inevitable; desconec si Rajoy la coneix, però al pas que anem… ‘Marcho, que teño que marchar’.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides