A hòsties no ho arreglarem, ans al contrari. Aitor Esteban (PNB) ho explicava l’altre dia citant la lletra de Els Segadors: “Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba”… Hem arribat aquí per un excés generalitzat d’ufanor i supèrbia. Hi ha un interessant relat de Philip K. Dick, The Minority Report –fet cèlebre gràcies a la pel·lícula d’Spielberg–, a on la policia es pot avançar als crims i arrestar els culpables abans que aquests comentin els delictes. Si es pogués inventar un artefacte similar per avançar-se a les pífies polítiques, altre gall li cantaria. Si quan l’Estatut de Maragall (2006) el PP hagués tingut l’invent i s’hagués comportat amb menys ufanor i supèrbia, ara no estaríem aquí. D’aquella pols, vénen aquests fangs.
Fins fa poc els independentistes eren una colleta, minoritaris –ERC i quatre gats més–, però la relliscada estatutària va estimular el creixement fins avui, que són majoritaris al Parlament, i la multiplicació no sembla, de moment, tenir ni fre ni aturador. D’altra banda, fins fa poc el referèndum era una cosa dels del ‘sí’, però el 20-S, la macrooperació de la Guàrdia Civil contra alts càrrecs de la Generalitat, ha fet créixer la indignació fronteres independentistes enllà. Al marge de qui la mani, els catalans, siguin o no independentistes, tenen una alta afecció per la Generalitat –va costar molt recuperar-la…–, i la intrusió de la policia, potinejant la institució i arrestant alguns dels seus primers inquilins, no convens ni als del ‘no’. Si busques a l’enciclopèdia un exemple de línia vermella infranquejable, aviat hi trobarem els fets del 20-S, que marquen un abans i un després en el procés.
Fem memòria. Després del ridícul del 6-S, quan la majoria independentista del Parlament va decidir agafar una arriscada drecera que per poc no els estimba barranc avall; després que el president Puigdemont convidés maldestrament a assenyalar els alcaldes que no col·laboren amb el procés; després que es fessin desafortunats pòsters amb les cares dels alcaldes ‘esquirols’; després d’un cúmul d’errors independentistes, va el govern de Rajoy i decideix passar a l’atac matusserament, i, en gran part, inconscientment, tapar les vergonyes catalanes.
Fem memòria. L’ofensiva espanyola va començar amb la requisició de paperetes i escorcolls indiscriminats; després van venir els polèmics interrogatoris als alcaldes sobiranistes; no content, el govern de Rajoy va decidir intervenir els comptes de la Generalitat; finalment, reblant el clau, la Guàrdia Civil va entrar a diferents conselleries catalanes i va arrestar a alts càrrecs.
Només hi ha una solució, la de sempre: dialogar. Dialogar per arribar a un acord, que ens tregui de l’atzucac. I a un acord només s’hi arriba amb sacrifici, amb cessió de les parts en conflicte. Res de nou: política. Per què els fa tanta por fer política? Hi ha una dita gallega que parla de desafecció –seria com un adéu totalment inevitable; desconec si Rajoy la coneix, però al pas que anem… ‘Marcho, que teño que marchar’.
