Dia histèric

Deia l’assagista i moralista francès Joseph Joubert que “és millor debatre una qüestió sense resoldre-la, que resoldre una qüestió sense debatre-la”. El procés, apartant-se del pensament de Joubert, sembla triar la segona via. Puc entendre l’argúcia empesa per les reiterades negatives contra tot i tothom del govern espanyol, però dubto de l’encert i encara més del seu èxit final. L’ús forçat del reglament per impulsar els tràmits exprés i intentar minimitzar així els riscos de suspensió de la llei del referèndum s’entén sobre el tauler d’escacs i dins de la voràgine tacticista que travessa el procés, però em temo que resta força argumental a l’independentisme i ofereix, en un dia que es pretenia històric, una imatge a l’exterior si més no poc edificant, reconvertint el dia en histèric.

El lamentable espectacle viscut en el ple del Parlament de la llei del referèndum i després la de la transitorietat, a on el bloc independentista, amb l’aquiescència de la Mesa, escombra com millor pot o sap el reglament cap casa, mentre part dels unionistes tiben del filibusterisme més maldestre i descarat per eternitzar i/o obstaculitzar el debat, no parla bé del bon tarannà parlamentari català i taca un procés que es volia immaculat. La imatge de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, totalment desbordada per les circumstàncies, capejant com pot el temporal, genera dubtes raonables entre la parròquia sobiranista i encara més mar enllà. Això no obstant, tampoc m’empasso la sobreactuació posterior de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría fent-se l’escandalitzada; posats, escandalitzen més i pitjor les clavegueres i/o la corrupció del seu govern. Però tornant a Catalunya, la pregunta és: de veritat que no ens podíem estalviar l’estampa del Parlament?

Al final, per moltes giragonses que els polítics processistes facin o deixen de fer, d’una manera o altra ja sabien que la llei seria suspesa perquè l’ordenament jurídic espanyol trobarà sempre els mecanismes necessaris per així fer-ho. Llavors, si el xoc de legitimitats és insalvable, arribarem a la ràpida conclusió que la resolució del conflicte només és possible, o bé ajornant els anhels refrendataris a l’espera de temps millors i governs espanyols més receptius, o directament i sense embuts desobeint la Constitució espanyola; una tesi, la darrera, defensada per la CUP des de temps remots.

Si això és així, si al final el bloc independentista ha de xocar sí o sí contra la Constitució, per què s’amaga agafant falses dreceres i no va de cara i afronta les conseqüències de la seva desobediència sense marejar més la perdiu processista? T’estalvies temps, energia, un munt de debats estèrils, uns quants ridículs, i no corres el risc que la gent, que pel camí has engrescat i sumat a la causa independentista, s’acabi sentint cansada en el millor dels casos o enganyada en el pitjor. Altra cosa fora que algú de Junts pel Sí descobrís ara i aquí la quadratura del cercle i fes sortir del barret de copa processal la manera de burlar la Constitució sense desobeir-la. Però, a més de difícil, la gesta sembla a hores d’ara del tot impossible.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides