Què fa que una colla de joves de Ripoll decideixin que és una bona idea carregar d’explosius tres furgonetes i fer-les esclatar per matar com més gent millor a Barcelona o vés a saber on? Què fa que un d’aquests nois pugi a una furgoneta i la llenci a tota velocitat Rambla avall per fer tant de mal com pugui? Per què cinc membres d’aquest grup compren ganivets i una destral per atacar les persones que passen una nit d’estiu al passeig marítim de Cambrils?
No es tractava de nois que freqüentessin els oratoris religiosos. Ni de persones apartades de la societat, marginades, sense accés als serveis del nostre sistema de benestar. Parlaven català correctament i jugaven a futbol o a tennis de taula amb els nois de famílies de Ripoll de tota la vida. N’hi havia que fins i tot treballaven i es guanyaven un bon sou.
“Com s’arriba a això?”, es demanava el president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, Miguel Pajares, en un article recent, en el qual posava en dubte que Catalunya sigui una societat tant acollidora com estem acostumats a escoltar de boca dels nostres governants. “No fem tot allò que ens tocaria fer, i les institucions no inverteixen prou en la lluita contra la discriminació, la segregació i l’exclusió”, escriu.
Però de debò se senten segregats, discriminats, exclosos? De quines distraccions o aspiracions vitals se’ls deixa a part?
Lorenzo Vidino, director del Programa sobre Extremisme de la Universitat George Washington dels Estats Units, assegura que “la integració no és l’antídot de la radicalització”. Segons ell, la major part de la gent radicalitzada a Espanya i Europa està ben integrada.
Per tant, la lluita contra la radicalització i la conversió en terroristes no està en la integració d’aquests joves en la nostra societat sinó, potser, en canviar la societat que els acull. El model actual, on la vida consisteix en una lluita quotidiana esgotadora i competitiva per tirar endavant, no és gens engrescador. Per ningú. Ni joves ni vells. Ni autòctons ni nouvinguts. Ni religiosos ni ateus.
Sóc de formació freudiana i confereixo una gran influència a les pulsions sexuals en les actituds i el caràcter dels éssers humans. Probablement, els experts se’m llençaran al damunt i ho consideraran una gran bestiesa, però suggereixo que es consideri la tensió sexual mal resolta a l’hora d’entendre les reaccions agressives i deshumanitzades d’aquests joves.
I hi afegiria una darrera pregunta: per què no hi ha cap noia, mai, en la preparació i realització d’aquests atemptats?
