Celebro de manera extraordinària la reacció dels ciutadans davant dels inhumans atemptats (pleonasme) de Barcelona i Cambrils. Celebro encara més el clam ‘no tinc por’ entonat amb espontaneïtat per la multitud concentrada a la plaça de Catalunya. Això no obstant, confesso que jo en tinc, de por.
Tinc por perquè el conflicte dura massa i no sabem com resoldre’l. Ens el mirem com conills enlluernats pels fars d’un cotxe, impotents, sense entendre el perquè de tot plegat, amb més preguntes que respostes.
Tinc por perquè crec que el conflicte ens ve gran, especialment als qui manen (no parlo de Catalunya, ni tan sols d’Espanya). Com volem resoldre una problemàtica d’aquesta magnitud si qui ho hauria de fer diu que usaria bales banyades amb sang de porc contra terroristes (Trump)…
Tinc por perquè la bola de neu, que segurament va començar a rodar quan un altre president nord-americà d’infaust record (Bush) va decidir atacar Iraq (amb Aznar), s’ha fet gran i cada dia sembla menys imparable i es manifesta incontrolable.
Tinc por perquè conjuguem més i millor el verb atacar que el verb dialogar. I, a veure, desenganyem-nos, amb el primer hem arribat fins aquí; potser ja seria hora, encara que només sigui després de la reiterada constatació del fracàs dels atacs, que provéssim noves maneres d’intentar arribar a la resolució d’un conflicte que ens oprimeix i no ens deixa ser lliures.
Tinc por perquè ja no són uns terroristes amb molts diners que fan atacs molt sofisticats i selectius, sinó que són veïns meus degudament adoctrinats, disposats a agafar un cotxe i atropellar germans de manera indiscriminada; una simplicitat en l’acció que la converteix en una potent i barata arma de destrucció massiva, que pot copejar en qualsevol racó del món, per petit i insignificant que aquest pugui ser o semblar.
Tinc por per les reaccions xenòfobes i indiscriminades que els atacs poden despertar entre nosaltres, perquè és en el regirament estomacal d’on surt el pitjor de nosaltres.
Tinc por per tot plegat i més (no em vull allarga en la meva manifesta covardia), però, i de totes maneres, celebro de manera extraordinària que agafem el que entenc com un desig (‘no tinc por’) i el convertim en un potent crit de pau.
