Perdoneu-me que aprofiti aquesta columna setmanal per explicar una batalleta personal. Penso, però, que l’ocasió s’ho val: els 25 anys transcorreguts des de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Vista la meva trajectòria periodística poc em podia pensar, el 1987, quan el Comitè Olímpic Internacional va concedir la celebració dels Jocs a Barcelona, que jo assistiria a la cerimònia inaugural. Però allí estava. Emocionat, nerviós, feliç, compartint en directe a l’Estadi Olímpic un dia que vaig viure com de fraternitat i il·lusió internacional. I tot gràcies a Jordi Pujol!
La cosa va anar així. Jo treballava al Diari de Barcelona i, juntament amb d’altres companys, ens dedicàvem a denunciar els marros de la família Pujol i destacats consellers i dirigents del seu partit. Alguns d’ells són ara o han passat per la presó per qüestions com les que denunciàvem aleshores. Però en aquells temps les denúncies eren ignorades pel poder polític i mediàtic dominant. Pràcticament només en trèiem que amenaces, insults i maldecaps.
Un bon dia em va venir el director del diari i em va dir que havíem de deixar de tocar la pera amb aquelles històries. Estàvem en plena fase de preparació de les infraestructures olímpiques i l’aleshores president català havia fet arribar als principals responsables de l’organització dels Jocs que si aquells noiets del Diari de Barcelona seguien publicant reportatges sobre els negocis dels seus fills, la Generalitat no faria determinades aportacions econòmiques a infrastructures bàsiques com la Ronda del Litoral.
Total, que es va desmuntar l’equip d’investigació del Diari de Barcelona i a mi em va tocar fer informació de com avançava la preparació dels Jocs. Va ser un període preciós de la meva vida professional. Vaig veure com posaven la primera pedra de l’Hotel Arts, vaig portar la torxa olímpica a Gironella, vaig viatjar en helicòpter a Suïssa per veure com es construïa una vila olímpica d’hivern i vaig dormir a la de Barcelona uns dies abans que ho fessin els atletes que competirien als nostres Jocs.
Cal recordar que Jordi Pujol, els seus fills i amics com el nou conseller d’Interior, Joaquim Forn, van fer tot el possible perquè els Jocs fossin un fracàs. Els veien com una maniobra d’espanyolització de Catalunya. El Cobi els semblava un nyap. Volien que en comptes de Los Manolos actuessin Sau i Sopa de Cabra. Anaven amunt i avall amb les seves pancartes de Freedom for Catalonia, van fruir amb les goteres que van aparèixer a l’Estadi pocs dies abans de la cerimònia inaugural i consideraven que la idea d’encendre el pebeter amb una fletxa llençada des de la pista era una bogeria. De fet, tant la cerimònia inaugural com la de clausura els semblaven massa arriscades i innovadores.
Per sort, estaven en minoria i el que va fracassar va ser el seu boicot. No vull ni imaginar-me com haurien estat els Jocs si els haguessin organitzat ells. O com serien uns Jocs Olímpics de Barcelona organitzats pels que ara manen a Catalunya.
El record principal que els ha quedat a molts d’ells i als periodistes que dirigeixen ara els mitjans de comunicació dependents de la Generalitat i els concertats és que el jutge Baltasar Garzón va detenir unes setmanes abans dels Jocs diverses persones vinculades amb l’independentisme i Terra Lliure.
El meu record és ben diferent. M’ho vaig passar fantàstic i, a més, no em telefonaven per la nit a casa per dir-me que era una botifler i que em tallarien els collons. Difícilment veuré en la meva vida alguna cosa més entranyable que les cerimònies inaugurals i de clausura dels Jocs Paralímpics. I tot li ho dec a aquell senyor que tenia diners amagats a l’estranger mentre presidia Catalunya.
Gràcies, president!
