El FC Barcelona s’enfronta a un urgent procés de regeneració interna com a conseqüència del deteriorament sofert per la gestió de Nacho Mestre, director general els anys 2015 i 2016. Només cal apuntar, per al seu descrèdit, que els beneficis anuals van caure a la meitat (de 40 milions a 20 milions) en dues temporades mentre que les despeses ordinàries s’han disparat en un 47%, amb xifres al més pur estil Joan Oliver.
Nacho Mestre, però, havia gaudit de la generosa renovació de Nike, patrocinador estrella, i l’avantatge de la liquidació del préstec sindicat demanat el 2010 per sortir del desert laportista, és a dir, d’un estalvi superior als 30 milions. En resum, el Barça havia ingressat més que mai (679 milions) i obtingut la meitat dels guanys que el seu predecessor, Antoni Rossich. Avui ningú dubta de la directa responsabilitat de Nacho Mestre en aquesta espiral de despeses i de baixa rendibilitat, factors relacionats amb una escombrada obsessiva del comitè de direcció d’Antoni Rossich i de qualsevol empleat avalat en el seu dia per Sandro Rosell, excepte aquells pusil·lànimes i desagraïts que públicament van renegar de l’expresident.
Mestre va ser l’elegit per complaure el cos directiu, que amb Rossich havia patit penúries i restriccions pel que fa a privilegis, poder i despeses de representació. El més beneficiat va resultar ser el vicepresident primer, Jordi Cardoner, tancat en l’àrea social mentre manava Rosell i víctima preferida de l’austeritat i rigor d’Antoni Rossich, amb qui va mantenir una relació complicada i tensa.
Cardoner va convèncer Bartomeu abans de les eleccions del 2015 per emprendre un canvi radical en tots aquells àmbits i sectors que Rossich tenia vetats però que s’havien traduït en una recuperació econòmica espectacular amb un balanç de 122 milions de guanys en només tres anys. Complaent i generós, Mestre només es va limitar a contradir la gestió i l’estructura heretades, a criminalitzar-la fins a desfer-se dels homes de confiança de Rossich com Nèstor Amela, Emili Sabadell, Laurent Collette, Josep Cortada, Albert Montagut, Xevi Marcé i Álex García-Gascón, tots ells eliminats, o apartats com Joan Carles Raventós, per encabir el seu equip.
Amb l’staff successori, però, va tornar al club la frivolitat, el malbaratament i el descontrol propis del mal govern de Laporta. Mestre va signar qualsevol contracte que generés ingressos, sense fixar-se gaire en el marge de benefici, per augmentar com fos el compte d’ingressos. També va maquillar després les despeses, fins i tot amb xifres no regulars com les del nou contracte de Nike, algunes provinents d’endarreriments.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
