Carles Vilarrubí respon, inqüestionablement, al perfil de directiu blaugrana arribista i interessat, atret de sobte per aquest extraordinari poder que també emana de la llotja del Camp Nou, una força irresistible per a un personatge amb la seva habilitat per navegar en el que abans era el nucli dur del pujolisme, avui convertit en les clavegueres de l’antiga Convergència.
Abans del 2010 ningú l’hauria relacionat amb el FC Barcelona, ni tan sols els mateixos companys de Sandro Rosell, tan sorpresos com la resta de l’entorn blaugrana amb la incorporació de Vilarrubí a última hora, un cop guanyades les eleccions. Ni encaixava per edat, estil de vida, perfil polític, estatus social i encara menys pels seus mèrits barcelonistes. Va aconseguir aquesta glòria com a resultat d’una cadena de favors ordida des del teixit financer, polític i institucional de convergència. L’empenta definitiva l’hi va donar Jaume Rosell, pare de Sandro Rosell, que va ser qui va demanar al seu fill el favor d’acceptar a les seves files un exponent de l’oportunisme com Carles Vilarrubí. Algú des de molt amunt havia mogut els fils per col·locar un dels seus a la junta del Barça.
Però l’horitzó ha canviat molt des del 2010, i ara que les vaques es tornen magres i bufen vents de tempesta al Camp Nou, aquest virtuós de l’escapisme i del camuflatge ha decidit instal·lar el seu quarter general a Londres i refugiar-se al Regne Unit de Brexit, fugint d’aquest món que s’esfondra als seus peus.
Es desmarca de Catalunya veient venir que els seus amics de Madrid, especialment Florentino Pérez, li han començat a donar l’esquena. Vilarrubí havia mantingut una suite permanent a l’hotel Ritz de Madrid mentre va ser el gran aconseguidor del reino i ambaixador del pujolisme a la capital. Es vantava fins fa molt poc de celebrar al seu domicili de Barcelona sopars amb Florentino, Artur Mas i Duran i Lleida, entre altres convidats dels alts poders català i espanyol, certament allà on sempre s’ha sentit més còmode.
Va deixar de fer-ho quan el gir independentista el va obligar, per contra, a convidar, fomentar i tolerar que Òmnium Cultural i altres grups entressin estelades al Camp Nou, encara que això li costés al Barça una multa darrere l’altra i l’amenaça d’una clausura europea de l’estadi. També ell ha impulsat des de la junta la renúncia a l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta, el blindatge econòmic de la família Cruyff i tot el que calgui per eludir, almenys cap a ell, les crítiques de la premsa hostil contra Rosell i Bartomeu, els dos presidents als quals deu la seva presència a la junta, i cap als quals ha exhibit sense ruboritzar-se una deslleialtat absoluta.
Dels seus gestos de covardia parlen les actes de la junta directiva en què va fer constar el seu vot particular contrari a totes les resolucions del cas Neymar, amb l’únic propòsit d’eludir legalment qualsevol responsabilitat econòmica posterior. També es va oposar al pacte final amb la Fiscalia i es va aixecar de la taula de l’assemblea de compromissaris quan va tocar votar aquest punt de l’ordre del dia. En l’última assemblea, directament va marxar quan va caldre exposar i votar els temes calents del dia. Un desertor impecable.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
