Cal entendre que, arribats en aquest punt de la història, el principal enemic que tenen els independentistes catalans no és Madrid: és Brussel·les i, de manera més específica, els tres grans estats -Alemanya, França i Itàlia- que vertebren la Unió Europea.
La raó és ben evident: establir el precedent jurídic que un parlament “regional” pot decidir i consumar l’escissió de l’Estat del qual forma part és una bomba de rellotgeria que pot fer saltar pels aires tota la delicada i laboriosa arquitectura que sustenta el procés de construcció de l’edifici europeu, del qual ara s’han commemorat els 60 anys.
Pel cantó de Brussel·les, la pretensió d’organitzar un referèndum d’independència a Catalunya no té ni tindrà cap mena de complicitat. Al contrari, mereix un rebuig frontal. És un problema afegit que amenaça d’estendre’s a altres “regions” històriques –al mapa medieval n’hi havia un munt!- que poden tenir la temptació de seguir el mateix camí.
A tots ens agrada anar amb euros a les butxaques i no haver de bescanviar la moneda cada cop que viatgem a França, a Holanda, a Itàlia o a Àustria. Disposar d’un passaport que et permet anar de Barcelona fins a Suècia sense fer enutjoses cues a les fronteres que travessem i formar part de l’entitat geopolítica i geoeconòmica més pròspera, més lliure i més democràtica del món dona seguretat i és motiu d’orgull.
Catalunya, en el segle XXI, només té una finestra d’oportunitat per aspirar a ser independent: la destrucció de la Unió Europea i, concretament, el trencament del bloc França/Alemanya, al voltant del qual s’ha estructurat i desplegat en les últimes dècades el projecte comunitari. Coneixent la terrible devastació provocada per les guerres napoleòniques, la guerra francoprussiana, la I Guerra Mundial i la II Guerra Mundial sembla inversemblant que puguem especular amb un nou episodi de ruptura i d’enfrontament entre Berlín i París.
Però aquest diumenge vinent, 7 de maig, hi ha la segona volta de les presidencials de França. Un hipotètic triomf a les urnes de la candidata Marine Le Pen, que advoca obertament per acabar amb el procés de construcció europea, per la restitució de les fronteres i la reimplantació d’una moneda pròpia, provocaria un daltabaix colossal a la Unió Europea que podria acabar amb la seva autodestrucció.
Catalunya va conformar la seva identitat històrica a les acaballes del segle IX, gràcies a les disputes dinàstiques intestines que van provocar l’esfondrament de l’Imperi Carolingi, l’antecedent de l’actual Unió Europea. Han passat més de mil anys, però el paral·lelisme és evident… i esgarrifós. Els independentistes no ho saben -i si ho saben, no ho diuen-, però la seva gran esperança és… la victòria de Marine Le Pen!
Només en l’escenari d’una Europa en fase de decadència i descomposició –com fa més de mil anys- els partidaris de la secessió de Catalunya tindrien la bretxa per repetir la desobediència de Guifré el Pilós que va donar peu a la consolidació d’una entitat jurídica independent a partir dels vells comtats pirinencs. Avui, com fa més de mil anys, la Unió Europea està assetjada. No per la pressió dels sarraïns, com aleshores, sinó per l’estranya i potent aliança d’interessos que han conformat els Estats Units de Donald Trump, el Regne Unit de Theresa May, la Rússia de Vladímir Putin i la Turquia de Recep Tayyip Erdogan.
No deixa de ser altament simbòlic que en els mítings electorals del candidat Emmanuel Macron onegi la bandera estelada de la Unió Europea. No és només França: el futur dels 500 milions d’europeus es juga aquest pròxim diumenge. Paradoxes de la geopolítica: als independentistes catalans –com va passar amb Hitler a la II Guerra Mundial- els beneficiaria un triomf de Marine Le Pen.
Massa sovint, Catalunya ha estat en el costat equivocat de la història, i aquest és un dels nostres tràgics errors que el president Josep Tarradellas va intentar corregir. Ara, des de la kermesse d’Arenys de Munt i els embolics judicials del clan Pujol, hi tornem a estar.
