“No hi ha res més patètic en la vida que un expresident“, va dir, poc abans de deixar la Casa Blanca, John Quincy Adams (1829). Molts anys després, l’expresident espanyol Felipe González ho adornava: “Som com grans gerros xinesos en apartaments petits; no es retiren del mobiliari perquè se suposa que són valuosos, però estan tota l’estona destorbant“. La veritat és que, en general, als Estats Units els ex acostumen a dur la seva prematura jubilació amb millor honor i dignitat que en la majoria de països; després de deixar el càrrec eviten fer declaracions públiques per un període de temps raonable, ho fan per permetre que el nou cap d’Estat tingui l’oportunitat de governar. Després, passat un temps prudencial, miren de ser influents i, sobretot, proven de convertir-se en grans expresidents, mirant de no espatllar les seves biografies. Alguns, fins i tot, han estat millors expresidents que presidents, com seria el cas del demòcrata Jimmy Carter, que va assolir el premi Nobel de la Pau temps després de deixar la presidència. Un recent ex, Barack Obama, segueix de moment el camí marcat pels qui el van precedir en el càrrec; tot i que el president Donald Trump li ha donat motius suficients per entrar en el cos a cos, en la seva reaparició pública a Chicago, Obama ha parlat d’apadrinar una nova generació de líders i ha defugit el dret a rèplica.
A Espanya la cosa és diferent. A la pell de brau els gerros xinesos (expresidents) destorben tant com poden, o més. Només cal veure com el popular José María Aznar intenta governar in eternum fent la traveta dia sí i dia també a l’actual president Mariano Rajoy; o que li preguntin sinó al socialista Pedro Sánchez quant destorba l’inventor dels gerros xinesos, Felipe González. Semblava fins ‘ahir’ que José Luís Rodríguez Zapatero, el tercer ex viu, seguia l’estela del seu admirat Obama i es resistia a destorbar, però no, finalment ha triat el carrer del mig i s’ha convertit en un enorme i destorbador gerro xinès. Diu l’ex lleonès que la candidata a la secretaria general del PSOE, Susana Díaz, és rebutjada a Catalunya per ser “dona i andalusa”. Tan gran bestiesa no sembla digne ni del pitjor dels expresidents. No cal dir que l’estupidesa ha generat tot tipus d’irades reaccions, algunes quasi tan desafortunades com l’original. Trio la del republicà Gabriel Rufián que aquest cop no la vessa quan diu que “cal tenir molt poca vergonya per dir això en un país amb un expresident cordovès i una cap de l’oposició de Jerez”.
Zapatero, presumpte bonàs, agita la catalanofòbia acusant-nos de misògins i racistes i això, desenganyem-nos, a més de falsari, poc o res ajuda a sufocar el foc de l’enfrontament que vivim (patim), més aviat l’agita. Zapatero, millor que ningú, hauria de recordar aquella dita castellana que diu “zapatero a tus zapatos” (en català, “qui és sabater que faça sabates”); així, fent ús de la seva jubilació, faria bé Zapatero de limitar-se a les sabates i gaudir del seu repòs, deixant-se d’aplaudiments (fronteres enllà) tan fàcils com perillosos.
I deixo per un altre dia la valoració de l’exhonorable…
