La falsa independència

Els camins de la vida m’han portat a passar dos dies a la ciutat de Lens, al nord de França. Aquesta és una vila doblement devastada: els seus voltants van ser escenari d’algunes de les batalles més terribles de la I Guerra Mundial i en les últimes dècades tota la seva economia, basada en l’extracció del carbó, ha acabat esfondrant-se, provocant una paorosa borsa d’atur. La imatge idíl·lica que podem tenir de l’Europa-balneari queda desfigurada en constatar, de prop, els estralls i el dolor infinit que acumula aquesta zona fronterera amb Bèlgica… que, malgrat tot, ha aconseguit reinventar-se per seguir sobrevivint amb dignitat.

El petit hotel on em vaig hostatjar, al centre de la ciutat reconstruïda, està regentat per una dona de procedència magribina, amb qui vaig tenir l’ocasió de xerrar una estona. En identificar-me com a català i de Barcelona, em va fer el següent comentari: “Ah, català! Fa un temps vaig tenir allotjada a l’hotel una colla de treballadors espanyols contractats per fer les obres de renovació de l’estadi de futbol. Un d’ells em va subratllar que no era espanyol, que ell era català. Em va insistir que volia una habitació per ell tot sol, al contrari que els seus companys, que compartien habitacions dobles. Cal reconèixer que era alt i guapo i vestia amb gust, però traspuava una prepotència que provocava rebuig. Ja sé que els catalans ara us voleu independitzar dels espanyols. Però si al cap i a la fi tots som éssers humans que hem vingut al món per viure junts en societat!”

Òbviament, aquesta és una petita anècdota intranscendent que, de cap manera, pot ser elevada a categoria. Però el comentari de la dona magrebina de l’hotel de Lens sobre la percepció que tenia dels catalans em va sobtar. Precisament, perquè és d’una persona anònima i senzilla, que només ha sentit campanes del “procés” i que s’ha fet la seva pròpia composició de lloc a partir de l’experiència amb el treballador que no volia ser confós amb els seus companys de feina espanyols.

El celebrat pensador Francesc Pujols, l’inventor de la religió anomenada Hiparxiologia, va profetitzar que “arribarà el dia que els catalans ho tindrem tot pagat“. I sí, gràcies a referents universals com George Orwell, Joan Miró o Pau Casals, va haver-hi una època que, en l’imaginari mundial, ser català era cool. Però això s’ha acabat. El procés de secessió actualment en marxa resulta antipàtic i incomprensible a Lens, però també a Brussel·les, a Arlington (on hi ha el Pentàgon) i a Nova York (on hi ha la seu de les Nacions Unides).

Per postres, treiem pit pel suport que dona a la causa catalana el congressista nord-americà Dana Rohrabacher, que recentment va ser rebut amb gran pompa al Palau de la Generalitat pel president Carles Puigdemont. Per fer-nos una idea de qui és aquest “amic americà“, només cal esmentar que és un admirador de Vladímir Putin i que, en el seu periple europeu, també es va entrevistar amb Marine Le Pen i l’holandès Geert Wilders, dos exponents del populisme xenòfob.

Cal concloure que el procés s’ha escapat de les mans als seus promotors. Barrejar el bon nom de Catalunya amb energúmens com Dana Rohrabacher o amb els partits de l’extremadreta europea (des de la Lega Nord fins als Autèntics Finesos o el Vlaams Belang flamenc) és el preu infame que tots plegats hem de pagar per la fugida endavant cap a la independència que ha emprès Junts x Sí. Fins i tot, una figura emblemàtica i estimada com Lluís Llach ha vist tacat el seu dilatat full de serveis a la democràcia i a la llibertat amb la verbalització d’unes insòlites represàlies envers els funcionaris que no acatin les ordres de la hipotètica República Catalana.

Els independentistes de bona fe han de saber que el passat dia 25 d’abril es va acabar el bròquil. Amb l’entrada a la presó de Jordi Pujol Júnior, adoptada aquell dia pel magistrat José de la Mata, l’Estat espanyol ha manifestat que ja n’hi havia prou i que, després de mesos de tempteig, donava per tancada la negociació amb l’expresident de la Generalitat i “pare de la pàtria” catalana, a qui es considera l’inductor últim de l’operació secessionista, posada en marxa l’any 2012 després de la imputació del seu hereu dinàstic al tron de Catalunya, Oriol Pujol, pel cas de les ITV.

Durant els últims cinc anys, Jordi Pujol ha intentat repetir la jugada de Banca Catalana, culminada amb èxit l’any 1985: espantar Madrid amb massives mobilitzacions al carrer i amb la pressió mediàtica per aconseguir l’exculpació judicial dels càrrecs penals que li imputaven. Aquesta vegada ha calculat malament les forces i els “tempos”. Mariano Rajoy no és Felipe González i, al final, el seu pols amb l’Estat ha acabat amb el fill primogènit a la cel·la d’una presó -de la qual no en sortirà durant molt de temps- i amb Oriol Pujol a punt d’entrar-hi.

Des de la perspectiva de General Mitre, el procés de pressió gradual ha deixat de tenir sentit. “Sento molt tot això que està passant”, ha dit compungit l’expresident Jordi Pujol després de l’escorcoll policial del despatx de Calàbria. Ha destrossat la seva família i la seva descendència i ha aconduït Catalunya a una patètica derrota on al govern central només li ha calgut moure un dit per neutralitzar la suposada sedició secessionista.

Les batalles cal plantejar-les per guanyar. Així entenc jo la vida. Però és que en aquesta guerra per la independència de Catalunya són molts els que han anat enganyats a les trinxeres. No era una estratègia per aconseguir una societat més justa i millor: era una tàctica per intentar que la família Pujol s’escapolís de l’acció de la justícia per les activitats corruptes d’alguns dels seus membres. I això només podia acabar de mala manera. Amb uns aliats de traca com Dona Rohrabacher que provoquen vergonya aliena, amb l’autodestrucció de persones tan vàlides com Lluís Llach i el jutge Santi Vidal o amb l’absolut desprestigi de la cadena pública TV3 sota la direcció de Vicent Sanchis.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides