L’humor com a sismògraf

Al Palau Robert de Barcelona s’exposa una mostra anomenada “La política retratada” fins al 11 de juny. Un repàs a l’humor en premsa i als millors humoristes gràfics del país, comissariat per Jordi Torrents i Jordi Duró.

L’exposició dona per reflexionar sobre el gènere de l’humor gràfic. L’humor és, sens dubte, ficció, però alhora s’emmarca en un context i una realitat. El problema ve quan hi ha qui considera que s’ha de jutjar en termes de veracitat. Si en un acudit un personatge surt entre reixes, la persona que representa no està empresonada, és la seva caricatura. L’humorista no l’està empresonant, sinó que especula, sobre una hipòtesi fictícia, de que ho estigues. El que dic és molt bàsic però sembla que encara hi ha qui no ho entén.El mateix passa amb deïtats, càrrecs públics o herois de la pàtria. No són ells, és la seva representació ficcionada la que és motiu de broma.

Potser la part més interessant de l’exposició del Palau Robert és un interactiu on et proposen que li posis data a un acudit gràfic situant-lo en tres possibles moments de la història recent. Tristament, sembla que estem en un cercle etern i gairebé tots encaixen tant avui dia com fa 30 o 40 anys. En molts casos, fa de mal dir si son d’ahir o de fa dues dècades. De fet, fins hi tot hi ha acudits que saps que són antics perquè ara estarien prohibits. Com diu Javier Pérez Andújar, “La democràcia és una cosa que es veu i es toca, i on no es percep és que no n’hi ha” i l’humor és com la prova del cotó. Per cert, el seu pregó a les festes de la Mercé va ser una defensa a l’humor, perquè Andújar sap que sense humor no hi ha llibertat.

L’humor sempre ha estat un sismògraf per detectar moviments de terres en la base de la democràcia. A més humor, més llibertat. És una equació que mai falla. L’atemptat a la revista Charlie Hebdo n’és una mostra, com va ser l’atemptat al El Papus al 1977, a l’inici d’una democràcia sempre justeta d’humor, és a dir, de llibertat. Els humoristes gràfics no són analistes polítics, fan ficció, com deia, però sovint els seus acudits fan reflexionar, com la literatura o el cinema. Val la pena passar pel Palau Robert per donar-se un bon bany d’humor. Surt un refrescat i amb ganes de més.

Aquests dies hem sabut que uns acudits penjats a Twitter sobre el franquista Carrero Blanco han estat motiu d’una condemna d’un any de presó i set d’inhabilitació, el que impedirà que l’autora del tweets, Cassandra Vera, pugui rebre una beca per estudiar magisteri o exercir aquesta professió, si obtingues el títol. Espero que hi hagi recurs o indult. Tanmateix, el mal ja està fet. El missatge és clar: L’humor no és ben rebut. Recordem el cas del titellaires, també l’humor els va portar a estar a la garjola o el regidor de cultura de l’Ajuntament de Madrid, que va dimitir per uns acudits.

Llavors és quan apareix allò de “és que no era de bon gust”. El bon gust és un terme molt utilitzat, sense tenir en compte que és absolutament subjectiu. El que a uns els pot semblar graciós a d’altres els resulta ofensiu. Qui te la potestat de dir fins on arriba el que és apropiat i on comença el mal gust? És més, fins hi tot sent conscient que el que es diu és de mal gust, qui te el dret de prohibir dir-ho?. Deia Picasso que “el bon gust és el pitjor enemic de la creativitat“.

Parlant de Picasso, corre una llegenda de que quan el pintor malagueny estava retocant el Guernika al Pavelló Espanyol a l’exposició Universal del 37 a París, van passar per allà uns treballadors del pavelló alemany, que estava just al costat. El cas és que els alemanys li van preguntar: Això ho ha fet vostè? (referint-se al quadre), Picasso va contestar: No, ho han fet vostès (referint-se al bombardeig de Guernika). Si fos avui, potser Picasso s’enfrontaria a una demanda, per humor de mal gust.

Avui, aquesta columna esta farcida de frases, no se ben bé perquè: “Quan el savi senyala la lluna el neci mira el dit”. Doncs be, jo afegiria: El neci mira el dit i diu que assenyalar és de mal gust. La dictadura del bon gust és el prefaci de la dictadura a seques i l’humor és un enemic a combatre perquè com aquell monjo de “El nom de la Rosa” hi ha qui te por del poder alliberador del riure i de l’humor. I aquesta manca de cintura no ve tant sols de la dreta, també a l’esquerra li manca sentit de l’humor, per prejudicis, per ser políticament correctes, per dogmatisme, en definitiva, per por. Repeteixo, a menys humor, menys llibertat i no és broma.

(Visited 45 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari