Aquests dies, el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes commemora els 40 anys de la seva creació per part d’un grup de professionals dels mitjans de comunicació catalans, disposats –en aquells temps de transició política de la dictadura a la democràcia– a fer prendre consciència a l’opinió pública de la necessitat de defensa dels espais naturals de Catalunya, de reconvertir l’economia de creixement industrial i de costoses i aberrants infraestructures en una economia ecològica i de respecte al nostre patrimoni, així com de denunciar totes aquelles actuacions que anaven en sentit contrari al que ha de ser una democràcia veritable.
El nucli inicial del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya estava format per Santiago Vilanova, Xavier Garcia, Jaume Reixach, Josep Català, Alfons Ribera i Xavier Borràs, amb la col·laboració de diversos experts en el camp de l’enginyeria industrial i l’energia (Pep Puig i Joaquim Coromines), de problemàtiques territorials (Jordi Fortuny, Salvador Balcells, Ramon Farré, Xavier Icart…), a més de destacades components de l’ecofeminisme, com Pilar Sentís. Tots ells editaren, dirigida per Santiago Vilanova, dotze números de la revista Userda (1977-82) dedicada a “la informació, la crítica i l’alternativa ecològica“, pionera en català d’un pensament, una filosofia i una acció com l’ecologisme, que ja eren presents en l’àmbit europeu i nord-americà.
Els membres del Col·lectiu, a més dels nombrosos articles, cròniques i reportatges que van publicar en els mitjans de comunicació, van ampliar continguts, igualment, amb una bona quantitat de llibres, entre els quals els dedicats al combat ecologista a Catalunya, a la qüestió nuclear o al pantà de Rialb, així com assajos destinats a posar en qüestió el bipartidisme dominant a Catalunya, per entendre que ni CiU ni PSC actuaven per resoldre els conflictes ambientals.
Altres fronts d’aquell combat –amb la solidaritat i participació de grups de tot Catalunya i del món de la pagesia (Unió de Pagesos) van ser les lluites pels aiguamolls de l’Empordà, per la zona volcànica de la Garrotxa i per la defensa dels paratges de la Costa Brava, del Pirineu i del Delta de l’Ebre, afectat, com tota la conca, per l’amenaça del transvasament. Al cap dels anys contemplem com el drama ecològic –i amb ell l’econòmic i humà– s’ha accentuat i globalitzat, i s’han degradat fins a extrems exasperants les condicions de vida de la gent i el territori, empobrint-los simultàniament i fent més intensiva l’explotació de recursos (i la dels treballadors) com a argument davant la crisi.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
