Que vénen els xinesos!

Enriquir-se és gloriós“. La consigna de Deng Xiaoping, expressada el 1992 durant el seu cèlebre “viatge al sud” –a les ciutats industrialitzades de Shangai, Shenzhen i Guangzhou-, marca el que, avui, ja entenem com el procés industrial i econòmic més intens i colossal que ha conegut la història. Uns anys abans, en el XI Congrés del Partit Comunista Xinès (PCX) de desembre de 1978, les tesis de Deng Xiaoping s’havien imposat a l’igualitarisme de Mao Zedong, mort dos anys abans. S’iniciarien així les reformes econòmiques i s’adoptava el lliure mercat i l’economia socialista de mercat sota la tutela inflexible del PCX. Una tutela confirmada en els 90, amb la cúpula xinesa a l’aguait, després de l’espoli salvatge patit per la URSS, estat comunista en fallida, a mans dels especuladors –i després multimilionaris- russos amb l’assessorament de l’FMI.

Durant dues dècades, exceptuant els darrers cinc anys, el creixement del PIB xinès s’havia instal·lat al voltant del 10%, punt a dalt, punt a baix. La dinàmica ha estat gradual, però inexorable: del “tot a cent” barat i irrisori dels primers anys, a la “fàbrica del món”. A la Xina s’han arribat a produir el 90% d’ordinadors personals, el 80% d’aires condicionats, el 80% de panells solars, el 70% de telèfons mòbils o el 45% de la construcció mundial de vaixells, entre altres moltes mercaderies. Commodities, que diuen els anglosaxons… Una “fàbrica” que tindria els dies comptats –l’Índia i Vietnam pugnen pel relleu- atès l’esgotament de la fórmula elemental del capitalisme experimentada a la Xina: els salaris s’ajusten i la mà d’obra xinesa ja no és competitiva. El resultat actual és que, segons dades de l’FMI, el PIB (PPA, en paritat de poder adquisitiu) xinés és de 21,2 bilions de dòlars contra els 18,5 bilions dels Estats Units. Aquella profecia que augurava que el gegant asiàtic sobrepassaria els Estats Units cap el 2020 s’ha fet realitat abans d’hora.

El creixement xinès dels darrers 25 anys ha trasbalsat l’equilibri geopolític del planeta. Ens trobem en uns moments de reubicació desconcertant, ideològica, econòmica i geopolítica. Ara que la propaganda mediàtica havia aconseguit consagrar la globalització com a dogma inapel·lable, ara que Europa havia renunciat al seu estat de benestar en favor de les tesis neoliberals amb la resignada impotència de l’esquerra, ara, doncs, resulta que el Gran Mentor d’Occident advoca pel proteccionisme, arremet contra l’OMC, abraça el Brexit tot ferint de mort la Unió Europea i renuncia als tractats de lliure comerç. “Xina és el nostre enemic. Ens volen destruir“, escrivia Donald Trump a la xarxa social ja un llunyà 2011.

La decisió del president Trump d’abandonar el tan preuat Acord d’Associació Transpacífic (TPP), signat el febrer passat per Obama i que representava el 40% del PIB mundial, ha estat aprofitat per la Xina per expressar la seva voluntat d’afegir-s’hi. Una eventualitat que trastocaria l’equilibri de poders de la regió asiàtica. I la intervenció el mes passat del president Xi Jinping al Fòrum Econòmic Mundial de Davos confirma la voluntat xinesa d’esdevenir la potència hegemònica del lliure mercat i la globalització. Qui ho hauria de dir.

Però és al continent africà on la diplomàcia xinesa, ja fa uns anys, ha establert el nou estil d’expansió comercial –neocolonial, segons els seus detractors- força efectiu i discret. Mentre els esforços nord-americans es concentren en la futura ubicació militar de l’AFRICOM (Centre de Comandament a l’Àfrica), encara instal·lat a Stuttgart, els xinesos han imposat la seva presència econòmica: més de 2.600 empreses distribuïdes per tot el continent. La guerra comercial africana no té color. Segons la revista Time, els intercanvis comercials entre Estats Units i el continent africà han girat entre els 33.000 milions de dòlars l’any 2002, als 70.000 milions de dòlars l’any 2015. I si el comerç bilateral entre la Xina i l’Àfrica amb prou feina arribava als 10.000 milions de dòlars l’any 2000, quinze anys després s’enlairava fins els 222.000 milions de dòlars.

Però les condicions laborals, de seguretat i de salut a les empreses de propietat xinesa –especialment a les mines- són dramàtiques, segons denuncien nombrosos informes de Human Rights Watch Africa. Tot i així, la diplomàcia xinesa es vanta d’haver establert unes pràctiques favorables –això tan de moda del win-win– entre el govern i les empreses xineses i els països africans. L’apartat d’infraestructures n’és un bon exemple: embassaments al Congo i a Sudan –el més gran de l’Àfrica-, centrals hidroelèctriques i tren d’alta velocitat a Nigèria, xarxa de ferrocarrils a Angola, xarxa d’autopistes a Camerun, aeroport internacional a Angola, 5.000 habitatges socials i l’estadi nacional a Maputo (Moçambic)… I tot plegat en només set anys. Segons el diari oficial China Daily, les inversions xineses en infraestructures al continent africà assoliran el bilió de dòlars el 2025.

I si a aquesta demostració de fisioculturisme comercial li afegim el corredor econòmic entre la Xina i el Pakistan amb el macroport de Gwadar, a l’oceà Índic, la revitalització de la Ruta de la Seda, un titànic projecte de transport de mercaderies, passatgers i hidrocarburs que afectarà a 4.400 milions de persones i 65 països o l’Organització de Cooperació de Shangai (OCS), una organització econòmica i militar que vincula a la Xina amb Rússia, exrepúbliques soviètiques de l’Àsia central, Índia i Pakistan, tenim una aproximació dels més que previsibles canvis que es produiran a l’escaquer mundial els pròxims anys. El joc d’equilibris, més o menys present fins ara, s’alterarà considerablement i la Unió Europea, òrfena, intranscendent, desorientada i envellida, s’haurà de reinventar si no vol convertir-se en un simple, però elegant, parc temàtic que visitaran el turistes indis i xinesos d’aquí a vint anys.

No hi ha massa opcions. Abans de ser enxampat, el candidat de la dreta francesa François Fillon, gens sospitós de bolxevic, en va esbossar una: l’aproximació estratègica a Rússia. La teoria d’una Europa de l’Atlàntic als Urals defensada pel general De Gaulle sempre ha tingut adeptes al país veí. No masses a la resta d’Europa. Una altra opció, certament utòpica, és el redescobriment de la Mediterrània com aquell pont de mar blava que fa segles va marcar el temps de la història. A hores d’ara, però, el Mare Nostrum no deixa de ser una infinita frontera, un immens fossar d’innocents. Una més, i aquesta l’ha avançat el president Trump, és el retorn a l’Europa precomunitària, més afeblida i depenent, però, això sí, sota la protecció del múscul militar, que en això sí que els nord-americans guanyen per golejada: el pressupost de Defensa nord-americà és enguany de gairebé 600.000 milions de dòlars; el xinès, de 146.000 milions de dòlars.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides