Els veïns del Bosc d’en Vilaró, indignats amb l’alcaldessa de Montcada

Les urbanitzacions alegals van proliferar a Catalunya als anys 60 del segle passat, i ara ningú se'n fa responsable
Título de la imagen
Título de la imagen

El Bosc d’en Vilaró és una urbanització de 250 cases ubicada a la serralada de Marina. Té 45 hectàrees, un 87Þ les quals en territori de Montcada i Reixac i l’altre 13% a Badalona. Es va començar a construir a la dècada dels seixanta del segle passat, en ple franquisme. Ara, al cap de 57 anys, les autoritats volen que els veïns firmin la cessió de les seves vivendes, amb el compromís d’abandonar-les perquè s’enderroquin, en un termini de 30 o 40 anys.

El Bosc d’en Vilaró, com gairebé tot el sòl de la zona, era de propietat privada. Pertanyia a un particular que va decidir parcellar i vendre la seva finca de 47 hectàrees, enorme, que era tot bosc. En aquella època, en què tothom volia tenir una casa en propietat, hi va haver persones que s’hi van comprar un terreny, de manera transparent i legal, i cadascú se l’anava arreglant com podia. S’hi van fer hortets, es van construir barraquetes per a les eines i per protegir-se del sol i la pluja els caps de setmana.

Així, de mica en mica, aprofitant estius i dies de festa, aquelles construccions es van anar ampliant, es van fer pous per obtenir aigua, es van construir fosses sèptiques… i el conjunt va acabar agafant la fesomia d’una urbanització. Entre els anys 60 i principis dels 80 es va construir la meitat del Bosc d’en Vilaró. L’altra meitat es va edificar fins al 1986, en un sòl adquirit pels amos de Can Debesa, un restaurant proper, que van comprar molt terreny al propietari inicial, el van reparcellar i el van posar a la venda.

ARRIBA LA DEMOCRÀCIA

A principis dels 70, molta gent va sol·licitar el subministrament d’energia elèctrica, sobretot per als pous. Per això, l’antiga companyia Enher obligava que els sol·licitants acreditessin que disposaven d’una vivenda d’almenys 50 metres quadrats de superfície. El 1972 es concedeix el subministrament elèctric, que va ser el primer que es va atorgar a la part més vella de la urbanització. També hi va arribar el servei telefònic. Es va demanar permís als veïns per recobrir de formigó –no pas asfaltar– els accessos, pagant, esclar, els veïns. Així, amb aportacions dels residents, es va cobrint el manteniment de la urbanització.

Va arribar la democràcia, i amb aquesta el primer alcalde electe, José María Campos, que va ser primer militant del PSUC, després del PCC i finalment d’ICV, i a més és el pare de l’actual alcaldessa de Montcada, Laura Campos. Va estar vint anys al capdavant del consistori i no va facilitar gaire les coses perquè la urbanització del Bosc d’en Vilaró es regularitzés. El 1976 s’havia aprovat i posat en marxa el Pla General Metropolità, que considera el paratge com a zona forestal.

En aquell moment ja hi havia allà més d’un centenar de cases, s’havia constituït una junta administrativa i els veïns estaven regulats per uns estatuts interns… Aleshores, l’advocat que assessorava els residents va presentar al·legacions perquè hi hagués una requalificació del sòl, perquè la gent ja era allà abans que es publiqués el pla al BOE. I no va passar res. Res en absolut. 

LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides