Cada vegada són més els pobles abandonats que tenen pretendents per comprar-los sencers, i molt sovint són cooperatives les que els volen per reformar-los per viure-hi. És el cas del nucli de Solanell, que pertany al municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). La seva situació estratègica, a poca distància de la frontera amb Andorra i França, va propiciar que els seus antics vilatans poguessin fer-se un sobresou amb el contraban, fos directament o amb intermediaris.
Després de l’última guerra civil, el maquis va adquirir un cert protagonisme. Tot pràcticament, però, quedava en la intimitat dels veïns amb les misèries pròpies de cada dia i de cada època. Malgrat tot, Solanell va ser un poble relativament gran, aïllat, però extens. A començaments del segle XX, encara tenia una trentena de cases, però amb tot, a la dècada dels anys seixanta els seus habitants van decidir, com en altres pobles de la comarca, fer les maletes i marxar per sempre. El desenvolupament industrial i el creixement de les ciutats de les valls dels rius Llobregat i Ter així com de l’àrea metropolitana de Barcelona van atreure milers de pirinencs al llarg dels segles XIX i XX.
Al principi era una davallada distribuïda homogèniament per tots els llogarets, pobles i viles que anava buidant les cases dels familiars sobrants. Però més endavant va afectar molt més els pobles i llogarets de les valls menys accessibles i més allunyades de les vies de comunicació que seguien els principals rius. A partir d’aquell moment les cases enrunades i el far d’una església romànica que queia a trossos van configurar la fisonomia d’una població que, en el cas de Solanell, se’n tenen les primeres notícies per l’acte de consagració de la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell l’any 839.
POBLE TURÍSTIC
Ara fa quatre anys, la situació va fer un gir inesperat gràcies a la iniciativa d’un jove arquitecte tarragoní, Saül Garreta, que va decidir comprar les cases per reconstruir i fer reviure el poble. Va posar fil a l’agulla i, a hores d’ara, són cinc els habitatges que han permès tornat a recuperar la vida a la localitat alturgellenca.
Fins ara s’hi han invertit uns 900.000 euros, dels quals 120.000 es van destinar a fer-hi arribar l’electricitat. Un gran projecte que va començar, com d’altres, com una qüestió professional, però que s’ha acabat convertint en un petit repte personal de Garreta, va haver de suar la cansalada per reconstruir la pista forestal per poder accedir al poble, ja que ho va dur a terme en plena crisi econòmica i sense cap mena d’ajuts ni inversors.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
