Com en el seu dia el nen del conte de Hans Christian Andersen “El vestit nou de l’emperador”, però a les bressoles del segle XXI, algú ha cridat “el rei va despullat!” i tots, que ja ho sabíem, ens hem adonat que sí, que hi va, que fa temps que hi va, i que res fa pensar que mai es tapi. També sabíem, però ara ho hem cridat als quatre vents, que el rei emèrit d’Espanya, Joan Carles Alfons Victor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, amb més noms que vergonya, és promiscu, i qui sap si també puter. D’altra banda, també sabíem, o si més no intuíem, que les festes les pagàvem entre tots. I és aquí, en aquest aspecte que transcendeix l’àmbit privat al públic, a on plora la criatura.
Des de que el primer nen assenyalés la nuesa del rei i caigués la vena dels ulls de la ciutadania, l’anterior cap d’Estat ha passat de ser un monarca trempat i simpàtic al més absolut dèspota, i ho ha fet en un temps rècord. Lluny queda el record del valent reietó que va salvar la democràcia de les urpes dictatorials (23F); segurament, algun dia també cauran les venen d’aquella pretesa heroïcitat. El proper pas, lògic, hauria de ser que el monarca emèrit comenci a rendir comptes amb la justícia, que ja fora hora, però…
Mentre, el rei rei, Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants de Borbó i Grècia, transita amb més pena que glòria pel desert d’una convulsa Espanya amb la pesada motxilla que el seu pare li va deixar en herència. Tot i que la majoria dels mortals no el veu capaç de perpetrar els despropòsits paterns, tampoc abans ningú o pocs es pensaven que el veterà monarca arribaria als extrems que de mica en mica se li airegen, i molts pensen que, com passa amb els icebergs, de la família reial espanyola només hem vist la superfície dels abusos, que sempre és menor que el que s’amaga sota l’aigua. Per tant, ja ningú posaria la mà al foc per la innocència de la criatura.
Les barbaritats del rei emèrit potser no atansen la conservadora Espanya a la República que uns quants desitjarien, però poc o gens ajuden a l’estabilitat que el regne necessita. Si a tot plegat hi afegim, per exemple, que després el rei Felip VI triï els Estats Units de Trump enlloc del germà mexicà, en una de les poques manifestacions que se li recorden, tampoc acaba d’ajudar a crear les complicitats que segurament la injuriada monarquia necessitaria.
El rei va despullat! va cridar el nen, i els pobletans, que fins llavors s’havien mostrat encantats davant les robes que el monarca pretesament lluïa, van esclatar a riure, conscients de la nuesa reial. Aquell riure del mític conte ara es converteix en un riure per no plorar…
