Plou sobre mullat

Si el rocambolesc espectacle de la transició a la presidència dels Estats Units d’Amèrica es produís en qualsevol altre lloc del món seria, sens dubte, motiu de gran escàndol, preocupació o mofa. Però com que és cosa imperial es tendeix a jutjar-la, com els desvariejaments dels prínceps, de manera més aviat comprensiva. En qualsevol cas, Chove sobre mollado, que dirien Os Resentidos.

Richard Nixon, que en la Caça de Bruixes va arribar a descobrir en un camp de cols un microfilm amb informació secreta destinada al KGB, va practicar la “teoria del boig” (fer-se el boig per despistar a l’enemic) que, pel que sembla, va arribar a funcionar amb Moscou. Va proposar als xinesos repartir-se el món i va acabar retratat, com és de domini públic, com un “mentider oficial”. No el va desmerèixer, pel que fa a cantamanyanes, Ronald Reagan, que va consagrar l’estil Hollywood entre els aspirants a la Casa Blanca, va recolzar entusiàsticament l’extremista Barry Goldwater (els gestos del qual sembla imitar ara Donald Trump), i va declarar la URSS “l’Imperi del Mal”, entre altres epítets. I què dir de la tupinada electoral de George H. W. Bush? O del somriure profidén de Bill Clinton, mentre desregulava alegrement els mercats?

Quan la cosa es reprodueix es converteix, esclar, en tendència. I en aquest sentit, no hi ha cap dubte que en la política nord-americana ve instal·lant-se des de fa temps un estil propi de règims més aviat autoritaris, trufats, això sí, d’un aire décontracté que pot convertir-se en odiós. I, per afegitó, la deriva, com sol passar, va a pitjor. Serà que el fenomen és alguna cosa inherent a la idiosincràsia dels nord-americans, en general, com de vegades es diu? Podria estar succeint que la política s’està despullant del seu vell hàbit d’hipocresia i se’ns presenta cada vegada més descarnada, com la vida mateixa? Respon tot això a la post-veritat en voga?

Sembla, en efecte, que Donald Trump és un producte genuïnament americà i que coses com les que estan passant aquestes setmanes de la transició solament són possibles als EUA En aquest sentit, caldria preguntar-se què està passant al país perquè això succeeixi. Johan Galtung, l’autor de La caiguda de l’imperi americà, ja va predir l’any 2009 que els Estats Units d’Amèrica reclamarien un “líder fort”, patirien un brot de feixisme, exacerbarien la seva excepcionalitat al món i entrarien en una fase de decadència.

En qualsevol cas, l’assumpte no sembla ser exclusiu dels EUA si, per exemple, observem peripècies com la de l’excantant de creuers i ex-primer ministre de la República d’Itàlia, Silvio Berlusconi, que considerava comunistes a tots els jutges. No serà que el fenomen Trump, amb tota la seva excepcionalitat, transcendeix els EUA? No pot estar passant que el mal és més universal del que aparenta? No podria ocórrer que Trump, a més de moltes altres coses, és sobretot una expressió de la decadència de l’ordre imperant a escala global? No estarem assistint a una fin d’époque del vell capitalisme?

Si no fos perquè, sense anar més lluny, estem envoltats d’arsenals nuclears capaços de destruir diverses vegades tota vida sobre la terra i coses per l’estil, l’espectacle de la transició americana a la presidència, com qualsevol comèdia d’èxit, no podria menys que desencadenar una riallada universal de les que fan època. Observin les cares dels coreligionaris de Trump (que ja no semblen ser-ho tant), la boca oberta dels idòlatres del liberalisme americà, les expressions dels màrtirs als qui tant dol Espanya…, davant d’esdeveniments tan delirants com la desobediència del líder al seu propi partit, les carantoines a Rússia i les amenaces a Xina o a Mèxic, l’autarquia productiva i, per descomptat, el rififí dels espies, amb un tuf a naftalina que fa caure de cul.

En aquest transvestit escenari en què res del que semblava ser segueix sent-ho (capaç, com no, de desencadenar els més aguts maldecaps a gent com el president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy), on tot sembla ser susceptible de ser passat per l’arc del triomf, sense més preàmbuls no serà que, en fi, ens trobem definitivament instal·lats en la post-veritat, que també podria ser la post-mentida? Encara que tampoc es pot descartar que estiguem endinsant-nos en l’època post-morro, i nosaltres sense assabentar-nos-en.

(Visited 49 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari