Mals periodistes

No acostumo a veure entrevistes televisives perquè trobo que és un gènere periodístic sobrevalorat que moltes vegades amaga interessos comercials i propagandístics inconfessables. Per això no puc deixar de pensar en el surrealista diàleg que l’Andreu Buenafuente va mantenir amb un guru de l’autoajuda i que vaig descobrir aquesta setmana passada per casualitat mentre feia zàping. Resulta que el savi, molt espavilat ell, no va tenir cap problema ni ètic ni moral a enviar prèviament al programa l’entrevista ja feta, amb les preguntes i les respostes incloses.

La raó que va donar per fer-ho és que els periodistes li fan sempre males preguntes. No em va acabar de quedar clar si el guru volia dir que els mals periodistes li fan preguntes absurdes com ara quina hora és i quin temps farà demà, o bé li pregunten sobre coses que ell és incapaç de respondre. Això últim revelaria l’estafa i situaria l’interpel·lat a l’alçada del xarlatà de fira que ven locions capil·lars a calbs desesperats i conjurs amatoris a geperuts peluts. No esmentaré el nom del protagonista perquè no el recordo ni tampoc vull fer-ne propaganda gratuïta, però sí que haig d’admetre que la víctima dels comentaris irònics de Buenafuente no anava gaire desencaminada en les seves crítiques a la professió periodística.

Fa dos anys vaig tenir l’ocurrència d’escriure un malèvol llibre sobre la Marta Ferrusola. L’aventura literària no va passar del miler d’exemplars venuts víctima de la censura convergent que encara impera en els mitjans catalans, però em va submergir durant un mes en una voràgine desbocada d’entrevistes de promoció, la majoria d’elles d’un nivell tan surrealista que no em podia aguantar el riure. Tret d’algunes honorables excepcions –sobretot de periodistes radiofònics i d’algun diari digital- la immensa majoria dels col·legues que em van preguntar sobre el llibre no havien passat de l’índex. Entre les preguntes més absurdes es repetia una de ben original: ¿Havia parlat amb la dona de Pujol per fer un llibret que la posava a parir?

D’aquesta experiència com a entrevistada que dubto es torni a repetir em quedo amb l’esperpèntica visita que vaig fer a 8TV per sortir en el programa del Josep Cuní. Ja coneixia d’abans les seves grans dots com a periodista i comunicador, però no puc estar d’aprofitar aquestes línies per felicitar-lo per haver creat el subgènere de l’autoentrevista. No sols va ser capaç de parlar deu minuts seguits del meu llibre mirant-se només les tapes, sinó que les preguntes que em feia les responia ell mateix abans que jo tingués temps d’obrir la boca. Vaig quedar tan enlluernada per la seva capacitat de llegir-me la ment, que em vaig limitar a mirar fixament la paret fins que va acabar el monòleg i el regidor em va indicar que ja podia sortir del plató.

En defensa del periodista diré que entrevistar algú no sempre és agradable i moltes vegades has de suportar arrogants que no saben què és la llibertat d’expressió i reclamen saber què preguntaràs o t’exigeixen el text abans de publicar-lo. La mediocritat impera arreu, però sobretot entre la classe política, i com a periodista m’he fet un tip de preguntar a personatges que no tenien més interès que la poltrona que ocupaven en aquell moment. Constatar sovint que el més interessant de l’entrevista eren les preguntes resultava tan decebedor com haver d’encaixar correccions imposades amb el vistiplau de la direcció del diari. Només m’he reconciliat amb l’entrevista quan he parlat amb persones que tenien alguna cosa interessant a explicar. Aviso: cada vegada en queden menys i cap d’elles eren gurus.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides