Ada Colau estrena el 2017 amb una qüestió de confiança pel pressupost. La impossibilitat de pactar amb l’oposició, més interessada a torpedinar el bipartit per evidenciar la seva feblesa que a establir aliances per afavorir la governabilitat de la ciutat, no és l’única raó que explica la solitud política de l’alcaldessa de Barcelona.
El seu pacte amb el PSC ha cremat els ponts del diàleg amb republicans i cupaires, i dóna al govern una imatge més de continuïtat de les velles polítiques que del canvi radical promès fa dos anys. A més, el matrimoni de conveniència amb els socialistes grinyola cada dia més perquè es manté sobre una desconfiança mútua que no para de créixer.
PACTES DIFÍCILS DE DIGERIR
Els comptes de Colau s’aprovaran a finals de gener tal com preveu la llei, però tirar pel dret perjudica el seu govern. A l’últim ple municipal del 2016, la tibantor entre BComú i ERC i la CUP es va fer més evident que mai. Colau els va retreure que fossin capaços de pactar un pressupost al Parlament “amb la dreta” i en canvi a Barcelona posessin tots els bastons a les rodes. El republicà Alfred Bosch no va dubtar a tornar-s’hi responent: “Vau perdre el nord el dia que vau pactar a l’Ajuntament amb el que vosaltres anomenàveu la màfia de Barcelona”, en referència al PSC.
Mentrestant, la regidora de la CUP María José Lecha se’n reia del canvi. “Heu fet un gir de 360 graus, així que tornem a ser on érem el maig del 2015”, va ironitzar. En aquest escenari de retrets mutus, els socialistes feien com si la cosa no anés amb ells. Tanmateix, l’aliança política entre Colau i Collboni, que va camí de fer un any de vida, no és tan idíl·lica com es vol fer creure i l’autonomia amb què funcionen les àrees de govern controlades pel PSC està provocant friccions amb l’equip de Colau.
La gestió de la cartera de Cultura està al centre de l’huracà, i no només per la polèmica que va generar l’any passat el fallit nomenament de Xavier Marcé com a comissionat. El veto de Colau només va servir perquè Jaume Collboni fitxés Marcé com a assessor personal, però a ningú se li escapa que és ell qui marca les polítiques de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).
A mitjans de desembre es va posar en marxa a la plataforma Change.org una iniciativa per reclamar a Colau que tingui més en compte els treballadors de la cultura a l’hora de prendre decisions polítiques. El manifest, que ha superat les 1.500 firmes, critica la gestió socialista i acusa BComú d’haver renunciat a les seves propostes programàtiques. “El treball que ha desenvolupat –el PSC- fins al dia d’avui suposa un viratge de 180 graus respecte als propòsits que l’equip de BComú havia plantejat al principi“, s’afirma al text.
Per als impulsors, l’aposta socialista per les indústries culturals és una “forma neoliberal” de veure la cultura i margina els espais alternatius barcelonins. La clau per entendre les crítiques està en la pluja de milions en forma de subvencions que va aprovar Collboni el mes de novembre passat “per reforçar el teixit cultural de Barcelona” i que prioritza els grans equipaments culturals ja consolidats i ben nodrits d’aportacions d’altres administracions públiques en detriment de projectes més modestos.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
