La renuncia d’Aznar a la presidència d’honor del PP fa de cirereta d’un any (2016) farcit d’històries (i histèries) fins a l’empatx. L’anunci em transportà a la pòstuma crònica del regnat laic de José María Aznar, ‘La aznaridad’, escrita per l’immortal Manolo Vázquez Montalbán. En el llibre, el savi escriptor ja descriu les deïtats narcisistes de l’expresident. En un dels episodis, Montalbán narra: “Cual enorme bebé sonriente, Mariano Rajoy parece haber salido de las entrañas de José María Aznar y ha sido ratificado por la dirección del PP por una votación que de haberse tratado de comunistas se hubiera calificado a la búlgura”. (Aquí van els aplaudiments).
El bebè ara és president del govern espanyol i el de les entranyes només president de les Faes. Aznar ha marxat del PP al·legant incompatibilitats ara que la fundació que presideix s’ha desvinculat del partit. Excuses. Aznar deixa el PP fart de Rajoy. Creia el bo d’Aznar que manipularia al seu capritx el bebè gallec. De la lectura aznariana ja s’entreveu que Rajoy és fill il·legítim i no volgut d’Aznar, fruit del descart entre d’altres candidats; però el registrador de la propietat sempre era allà, a prova de quitrà i, aparentment, manejable. Però Rajoy ja fa temps que va decidir fer la seva via, i això l’exbigotut no ho ha paït mai.
Aznar ha fet l’anunci de la renuncia contraprogramant la presidència de Rajoy al consell de seguretat de les Nacions Unides, a Nova York. No sembla una coincidència. Se’n diu morir matant. No cal dir que l’abandó d’un ha eclipsat la presidència de l’altre. Missió complerta.
El que no se sap és què ha pesat més en la pressa de la decisió. Els passadissos diuen que no ha estat una única gota la que ha fet vessar el got de l’escassa paciència aznariana, més aviat tot un oceà sencer. El sobiranisme català vol creure que la darrera empenteta és seva. Potser sí. La Faes, que ara presideix a temps complert, ja va mostrar fa pocs dies el seu malestar per la presumpta voluntat de diàleg de Rajoy amb el govern de Puigdemont.
Curiós el mal despertar que tenen els expresidents després d’una més o menys prolongada hivernació postpresidencial. En altres països, els expresidents acostumen a guardar un respectuós silenci. En canvi aquí, d’un temps ençà, la prudència presidencial ha deixat de ser una virtut. Vegis, Felipe González i José María Aznar; per no parlar de l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol. Va ser Felipe González qui primer va descriure la síndrome de l’expresident com la dels gerros xinesos, que se’ls calcula un gran valor, però que no deixen destorbar. De l’anomenada síndrome de la Moncloa es passava directament a la dels gerros xinesos.
El gerro xinès Aznar, de tant remenar-lo, ha caigut, tot i que res fa pensar que s’hagi trencat. Algun dia se li haurà de reconèixer a Rajoy el mèrit de matar els enemics sense parpellejar. Amb tot, i en aquest cas, Rajoy s’ha desempallegat d’un incòmode president d’honor qüestionable, però segurament ha guanyat un despietat cap de l’oposició.
