Si per l’independentisme català fos, el procés s’hauria acabat just abans de començar. Però sempre hi ha algun bon samarità a l’altre cantó de l’Ebre disposat a atiar el foc i fer que la flama no s’apagui. Aquí qualsevol Déu vos guard pot esdevenir motiu de conflicte: el paper dels Mossos en la detenció per la crema cupaire de les fotos reials, la Mercè Conesa (presidenta de la Diputació de Barcelona i alcaldessa de Sant Cugat) dient que potser sí que no hi haurà referèndum, els pressupostos més o menys socials, els pitos, les flautes…
Com els culs, que cadascú té el seu, també cadascú té la seva interpretació particular de la independència i de per on arribar-hi. Per a uns és prioritària i passa per damunt de qualsevol altre concepte, per a d’altres ha de venir sí o sí de bracet de la justícia social, per a uns no és cosa de dretes, per a d’altres de cap de les maneres s’hi pot arribar amb els anticapitalistes, per a uns ha de ser pactada amb el govern central i per a d’altres és unilateral o no és. La qüestió és marejar la perdiu (poble) fins al més absolut esgotament. Ja va dir en el seu dia un sorprenentment preclar Aznar: “Abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d’Espanya“, doncs això.
Però, quant més sembla emmerdar-se el debat independentista català, quant més s’allunyen les posicions dels qui en teoria estan d’acord en, almenys, l’objectiu final, quant més baixa el ‘sí’ en les enquestes sobre la independència, quant més es trenca la unitat de Catalunya, sempre surt el govern del PP de Madrid de torn i diu, o fa, o fa fer a algú alguna cosa que reactiva la minvada voluntat independentista de, si més no, la meitat dels catalans.
La declaració de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), investigada per desobediència per haver deixat votar el full de ruta en el Parlament (tremenda malifeta…), és el millor exemple de com donar un cop de mà al món independentista català que, desenganyem-nos, no passava pel seu millor moment. I si els tribunals inhabiliten la segona autoritat catalana, l’independentisme haurà fet bingo i línia amb el mateix cartró; el procés tindrà, per fi, una màrtir que aglutini voluntats. De moment, el cas Forcadell ha servit de treva en la guerra de guerrilles constant en què viu atrapat l’independentisme català. Ara ja podem tornar-nos a tirar els plats pel cap…
Tot i la cantarella del diàleg, que entona fins a la sacietat el (teòricament) minoritari govern de Rajoy, ningú es creu ja a aquestes alçades del partit que la voluntat enraonadora popular no sigui fingida. Al PP no li agrada ni li convé que s’apagui el foc de l’independentisme català. Uns i altres poden fer com els grans mandataris que queden per xerrar de tot menys dels conflictes. Rajoy i Puigdemont també poden quedar i parlar del que és humà i el que és diví, però mai del conflicte ni del referèndum. A Madrid no interessa desenrabiar la bèstia perquè el PP perd cartutxos per mantenir l’status quo de primer garant de la unitat d’Espanya, que tants rèdits els ha donat, els dóna i res fa pensar que no els continuï donant. Un PP piròman fent de bomber apagador de focs (dialogista) és una grotesca caricatura d’un pesada realitat que s’entossudeix a no desblocar-se.
