Què hem de celebrar, aquests dies? Que desenes de milers de persones estan atrapades a Alep, entre bombes, fam i misèria? Que es negocia amb les seves vides com si es tractés de mercaderies? Que en la guerra de Síria ha mort ja prop de mig milió de persones? Que el govern belga es nega a donar el visat a una família atrapada a Alep que té el vist-i-plau d’una família de la ciutat de Namur perquè visquin a casa seva? Que tancarem l’any amb 5.000 persones ofegades al Mediterrani quan intentaven arribar a una Europa que es nega a acollir-les? Que 60.000 persones estan atrapades a Grècia per aquesta actitud insolidària de la Unió Europea? Que els partits xenòfobs guanyen posicions a bona part d’aquesta Unió? Que poc n’hi ha faltat perquè Àustria s’hagi convertit en el primer país europeu que té un president d’extrema-dreta després de la segona guerra mundial? Que diferents països posen filats a les seves fronteres per impedir l’entrada de famílies que fugen de la guerra i l’horror? Que en alguns d’aquests països es tracta els refugiats com a delinqüents? Que Polònia restringeix el dret a la informació sense que la Comissió Europea es plantegi sancionar-la? Que Alemanya, Holanda o Finlàndia insisteixen a ofegar amb una austeritat estúpida i contraproduent els drets socials dels ciutadans de la majoria de països de la zona euro? Que Holanda o Luxemburg exigeixen austeritat econòmica a d’altres països quan s’han convertit en paradisos fiscals per on s’escapen milers de milions d’euros del control de les hisendes públiques de la resta d’Europa?
Que les bombes esclaten a Síria, però també a Iemen, Egipte, Somàlia, Nigèria, Sudan del sud o Turquia? Que el Parlament europeu entrega el premi Sakharov a la Llibertat de Consciència a dues dones yazidites que expliquen les brutalitats a què han estat sotmeses elles i la seva comunitat per part del Daesh i al mateix temps posa entrebancs a acollir les persones que arriben a Europa fugint d’aquestes atrocitats? Que les presons de l’Iran, Turquia, Eritrea, la Xina, Vietnam, Egipte, Etiòpia i d’altres països són plenes de periodistes i persones acusades de criticar els seus governs?
Que els Estats Units tindran a partir del gener un president que inclourà en el seu equip de govern negacionistes del canvi climàtic, reconeguts ultradretans, xenòfobs o màxims directius de gran empreses petrolieres i financeres? Que Filipines té un president que es vanta de matar personalment traficants de drogues? Que la violència urbana té terroritzades les poblacions d’Hondures i El Salvador? Que els parlamentaris de Brasil van fer caure una presidenta honrada i ara estan governats per un grapat de corruptes fidels al neoliberalisme més inhumà? Que la paraula solidaritat ha desaparegut del vocabulari de la classe política i ha estat substituïda pel “nosaltres, primer”?
No es tracta d’amargar les vacances a ningú. Es tracta de ser conscients que quan parlem de dies de fraternitat no ens referim a organitzar maratons televisives, intercanviar regals o a exaltar els valors de la família tradicional.
Es tracta d’ arremangar-se i cridar i actuar per capgirar un món on no vulguem ser els primers, els millors, els més forts, sinó que sigui una comunitat fraternal de persones iguals en drets, dignitat i qualitat de vida.
