La gran estafa

En un tres i no res hem passat de plorar les penes de la família de la petita Nadia a reclamar els caps dels seus pares pensant potser més en el ridícul que han fet alguns samaritans que en el trasbals que la picaresca provocarà en la criatura, fins ara condemnada a viure amb uns progenitors que han fet negoci amb la seva malaltia i a partir d’avui sota tutela de l’Estat. Feia temps que no ens afectava tant una història d’estafa disfressada de caritat cristiana. No crec que exageri molt si dic que ens ha indignat més aquest culebró de viatges inventats i cures miraculoses que els casos reals de lladres de guant blanc infiltrats a la política durant anys per buidar la caixa dels diners públics.

És immoral que els pares de la Nadia hagin utilitzat la malaltia de la filla per viure sense treballar aprofitant-se de la bona fe del veí i per això hauran de pagar, reclamen irats alguns començant per la Pilar Rahola, intel·lectual orgànica, martell d’heretges i entrevistadora de primeres dames a parts iguals. És veritat que aquest greuge perjudica la imatge dels pares coratge que lluiten contra vent i marees pel benestar dels seus fills malalts, però també és cert que una flor no fa estiu. Per a mi és més greu que, coneixent ara la llarga trajectòria d’estafes dels pares de la Nadia, ningú hagi estat capaç de verificar les dades de la commovedora història abans de fer-la sortir a les televisions en prime time.

La Susanna Griso pot sentir-se molt enganyada per haver donat cobertura innocentment a l’estafa, però també n’és responsable per haver contribuït a fer créixer la mentida sacrificant la confirmació de la informació als bons índex d’audiència que garanteix sempre la llagrimeta fàcil. Em consta que la Griso és bona persona i també bona periodista, però porta massa temps a Antena 3 i l’ombra de Nieves Herrero és allargada. Per si no ho recordeu, la barreja de la nina Barbie i la nòvia de Chucky, i el seu programa De tú a tú van disparar l’any 1993 les audiències fins a nivells mai vistos gràcies a la transmutació del crim de les noies d’Alcàsser en un escabrós espectacle de teleporqueria.

La col·laboració dels mitjans de comunicació, sobretot televisius, en tot aquest espectacle ha estat clau per permetre que la família Blanco Garau hagi viscut vuit anys a cos de rei alimentant una estrafolària història que ha arribat a tots els racons de la pàtria ibèrica. Està clar que més que la curació impossible de la filla, buscava la fama i la caritat dels famosos, i qui més qui menys ha caigut en el parany perquè és més fàcil ser solidari durant el minut que es triga a escriure una piulada de suport que ser-ho sempre. Les persones amb malalties minoritàries –res de rares, com si els malalts fossin marcians- no necessiten caritat. El que els cal és suport i que s’inverteixi en investigació mèdica.

A tots aquests que clamen al cel pel cas Nadia els hauria de fer més vergonya que les famílies hagin d’afrontar soles la cura dels seus fills malalts recorrent si cal a l’almoina per esgarrapar uns euros perquè l’Estat es desentén del seu problema, els retalla les prestacions o les paga amb anys de retard. La meva tia s’ha deixat la salut i gairebé la vida barallant-se cada any amb el funcionari de torn perquè no li retalli els miserables ajuts que rep per tenir dos fills amb una malaltia degenerativa que els ha condemnat a viure en un cos paralitzat. És per raons com aquestes que ens hauríem d’escandalitzar i exigir responsabilitats. Dels pares de la Nadia ja s’encarregarà el jutge o el psiquiatra.

(Visited 42 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari