La presumpta estafa del pare de la Nadia m’ha fet pensar en un clàssic de la literatura espanyola, el Lazarillo de Tormes; de com el pigall es menjava els grans de raïm de tres en tres aprofitant-se de la ceguera del seu amo. El progenitor de la nena que, recordem-ho, és la primera víctima d’aquesta història, s’ha beneficiat de la ceguetat d’uns mitjans de comunicació àvids de noticies distintes i impactants que, sigui per les presses per culpa de la precarietat del sector, o sigui perquè no s’ensorri el castell de naips de la història, no perden el temps en autentificar els relats. Tornem a la postveritat, a on les crides a l’emoció influeixen més que els fets objectius.
No volia dedicar aquestes ratlles a analitzar la repugnància que la farsa em pugui despertar. No s’entén que un pare (uns pares?) puguin usar una presumpta malaltia de la seva filla per lucrar-se. Però, com que en el cas que ens ocupa cada dia descobrim coses noves, quasi que millor deixem en mans de la justícia esclarir els fets i dirimir culpables i penes. D’aquest relat el que em crida poderosament l’atenció és el desgraciat i galdós paper que força mitjans de comunicació han fet.
A quasi ningú se li va ocórrer autentificar la història? La lluita titànica d’un pare per la seva filla malalta era prou emotiva com per escodrinyar el relat a la recerca de falsedats. Si fos el primer cop que ens col·len una mentida, podríem al·legar ignorància, però no és el cas. Salvant les distàncies, la història del periodisme està plegada de grans mentides.
Per exemple, Enric Marco es va fer passar per presoner del camp de concentració de Flossenburg sense haver estat mai allà, fins arribar a president d’Amical Mauthausen, i va forjar un relat estremidor sobre l’horror nazi, que d’altres que sí l’havien patit no van ser capaços de filar, no almenys amb l’autenticitat de Marco. O el frau de l’Alicia Esteve, que sense ser-hi es va fer passar per víctima de les Torres Bessones, arribant a se elegida presidenta d’una de les associacions de víctimes d’aquells atemptats. O, ja en un sentit menys èpic i més crematístic de la impostura, tenim el cas de l’espoli del Palau, perpetrada per Millet i Montull.
El cas de la Nadia mereixeria l’autocrítica del sector. D’un temps cap aquí, queda al descobert el desistiment de la premsa a algunes i principals de les seves obligacions. Cada cop més la premsa no fa de premsa i s’oblida d’autentificar la veritat de les coses. Una oportunitat d’autocrítica que, tret d’honroses excepcions, s’ha tornat a deixar escapar.
Ens passem l’ofici tibant de la presumpció dels delictes fins que el jutge hi posa el segell d’autenticitat. Ja fora hora que recuperéssim la presumpció de notícia. Allò que abans i encara ara en alguns casos ens obliga a no donar per veritable qualsevol història. Sigui com vulgui, i en honor a la veritat, ha estat la premsa qui, finalment, ha destapat aquesta darrera farsa. Potser no està tot perdut…
