Sense pressupostos

Estem a les acaballes de l’any i les tres administracions que més influència tenen sobre la nostra vida quotidiana –el Govern central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona- no tenen aprovats els pressupostos per l’exercici 2017. I no només això: el més calent és a l’aigüera.

Ara com ara és una incògnita política com s’ho faran Mariano Rajoy, Carles Puigdemont i Ada Colau per aconseguir tirar endavant els comptes, essencials perquè es puguin desplegar les partides pressupostàries que després incideixen directament sobre la gent, amb noms i cognoms, i sobre les empreses. El sistema electoral proporcional, derivat de la Llei d’Hondt, té aquests inconvenients.

L’enrevessada aritmètica que ens han deixat les últimes eleccions generals, autonòmiques i municipals fa que només a partir de pactes, sobre el paper, inversemblants es puguin aprovar els tres pressupostos. I en democràcia, es considera que aquest tràmit és cabdal per mesurar el grau de confiança que té un equip de govern. Que a un dirigent polític li tombin els comptes o no aconsegueixi el consens necessari per aprovar-los és sinònim de rebuig i, en conseqüència, ha de presentar la seva dimissió. Mariano Rajoy, Carles Puigdemont i Ada Colau tenen el coll a la guillotina.

Som al segle XXI i la societat –empoderada per l’esclat de les xarxes telemàtiques- no està per politiqueries. De la mateixa manera que les famílies han après a administrar curosament el seu pressupost domèstic i que les empreses no poden funcionar sense un pla comptable anual, les administracions –que són la primera empresa del país- han de tenir els deures fets i aprovar els pressupostos a temps per tal que l’economia general pugui funcionar sense ensurts. I, el que és més important, executar-los segons les previsions que s’hi detallen.

Tres constatacions, derivades de l’actual embús que pateix la tramitació dels pressupostos al Govern central, a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona:

1. El sistema electoral que tenim no és operatiu i consumeix unes excessives energies a l’hora d’adoptar decisions executives, petites o grans. Quan teníem un bipartidisme imperfecte (PP-PSOE en el cas d’Espanya i CiU-PSC en el cas de Catalunya), la Llei d’Hondt tenia sentit per protegir les minories. Però hem evolucionat a un escenari on els actors polítics s’han multiplicat i el vot s’ha dispersat. Això fa que les institucions estiguin atomitzades i, per tant, abocades a una paràlisi alarmant. En l’actual context, la reforma de la Llei electoral és inajornable. Cal implementar un sistema de doble volta o que primi la majoria per tal que l’administració pugui funcionar amb normalitat.

2. Cal emprendre una reforma en profunditat de l’aparell burocràtic estatal, autonòmic i local. La nostra societat té, per sobre de tot, una prioritat: preservar els avenços assolits amb l’Estat del benestar. Això vol dir el dret a l’educació gratuïta de qualitat, a la sanitat pública universal, a la prestació de subsidis a les persones necessitades (aturats, malalts i disminuïts) i, de manera irrenunciable, a garantir unes pensions dignes per a la gent gran. L’administració consumeix massa recursos en el seu propi manteniment i calen polítics valents i responsables que guiïn la seva acció de govern a donar als pressupostos un sentit redistributiu i dedicar-los a atendre les demandes socials essencials.

3. Sense fer demagògia ni populisme: els polítics estan molt ben pagats. El seu salari està molt per damunt de la mitjana que trobem a les empreses. El cas és especialment escandalós en els alts càrrecs de l’administració, com ha posat de manifest, pel que fa a la Generalitat, la diputada socialista Alicia Romero. És obvi que cal equiparar els sous de les persones que es dediquen a la política o que ocupen càrrecs de confiança a la realitat de carrer. Però ja que els diputats del Congrés i del Parlament i els regidors de Barcelona tenen el ronyó ben cobert cal exigir-los, d’entrada, que facin els deures. I la seva primera obligació és que –en espera que hi hagi una nova Llei electoral molt més pragmàtica i es reformi el desmesurat aparell burocràtic- aprovin els pressupostos per l’any 2017 abans que no sonin les dotze campanades.

La política ha de servir per canalitzar i resoldre els problemes concrets de la gent. Quan la política esdevé endogàmica i és, únicament, un camp de batalla on primen les tàctiques i les estratègies per aconseguir o mantenir el poder, aleshores degenera en politiqueria. L’aprovació dels pressupostos pel 2017 al Govern espanyol, a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona és la prova de foc que ens ha de permetre constatar si els polítics que tenim saben llegir i escoltar el batec del carrer.

La nostra societat està canviant ràpidament. Aquesta és la dinàmica inexorable que ens determina la revolució digital i l’imperi de les xarxes socials. A aquestes alçades de la història, la politiqueria ja no està ben vista. La gent exigeix als polítics coherència, diligència i efectivitat. Quan arribin les eleccions, ja premiarem o castigarem els candidats que es postulin, en funció de la feina que han fet. Mentrestant, que s’ho facin com vulguin, però que no causin problemes ni bloquegin, amb càlculs electoralistes que no interessen ningú, l’aprovació imprescindible dels pressupostos pel 2017.

O això o qualsevol dia ens tornarem a despertar amb un altre 15-M.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides