L’infart no sembla pel Partit Popular un culpable suficient per carregar-li la mort de la Rita Barberà, i ha obert cacera de sospitosos: els mitjans de comunicació i/o l’oposició, els principals. La desgràcia recorda la del multimilionari nord-americà Samuel Ratchett que, gràcies a l’esplendorosa ment de l’Agatha Christie (novel·la: “Assassinat en l’Orient Exprés”), és assassinat a bord del mític Orient Express. Per dissort dels criminals, en el tren viatjava l’ínclit detectiu Hércules Poirot que, com se sap, no deixava crim per resoldre.
L’home de bigoti dalinià especulava de primeres amb la possibilitat que un estrany, gàngster per més senyes, hagués pogut pujar al tren i matar Ratchett. La segona opció és força més sui generis: dotze passatgers amb comptes pendents amb el mort decideixen clavar-li dotze punyalades, una punyalada per cap, sense saber quina de totes li va causar la mort definitiva al novel·lat milionari.
Posats a buscar culpables més enllà de l’infart, l’assassinat de la Rita Barberà, de ser-ho, apunta al segon supòsit de Poirot: una matança col·lectiva. Sense descartar el suïcidi (la que va ser alcaldessa de València es podria haver assestat més d’una punyalada política, d’aquelles que et condueixen als tribunals en vigílies del finat definitiu), res punxa més que les punyalades dels més properes.
Així, adquireix força que els principals sospitosos del crim són al cap i a la fi els seus companys populars, aquells qui primer deien que era la millor i després la menyspreaven sense compassió. Després i en tot cas, trobaríem culpables secundaris, com els abans assenyalats: mitjans de comunicació i oposició -degudament armats amb Twitter. Sospitosos a qui, a tot estirar, se’ls pot acusar d’excés de malvolença en l’exercici de les seves obligacions informatives i/o fiscalitzadores.
El que ha quedat clar en aquesta necrològica és que en política, com en l’amor i en la guerra, tot s’hi val. Veure presumptes amics de la Rita assenyalant culpables a tort i a dret regira tota mena d’estómacs. D’altra banda, no és menys cert que també hem pogut observar com els altres trepitjaven un i altre cop una presumpció d’innocència que gaudim o hauríem de gaudir tots, fins i tot la pròpia Rita Barberà.
Després hi ha allò de guardar o no un minut de silenci en memòria de la valenciana que, desenganyem-nos, la polèmica serveix principalment per donar de menjar les feres i distreure el personal. Jo, per caritat o clemència, just la que no va tenir ella per les víctimes de l’accident del metro de València, l’hagués guardat, però tampoc demonitzo que d’altres no ho fessin. Com deia Catón el Viejo, “a ningú va perjudicar l’haver guardat silenci”…
O com deia el refrany: “Entre todos la mataron y ella sola se murió“.
