Caldria preguntar-se si El País, a força de parlar tant de populisme (i afectat per una mena de síndrome d’Estocolm), no s’estarà convertint precisament en mirall del populisme.
Segurament El País, a l’hora d’il·lustrar-se degudament per dissenyar, fabricar i difondre l’etiqueta del populisme, haurà llegit a la Wikipedia que “es tracta d’un concepte difícil de definir”. Així ho reconeixen K. Llaneras i J. Pérez Colomer, signants d’un article (“De Trump a Podemos: què és el populisme”) a les pàgines d’El País. “És posible, per tant, parlar -diuen- d’un populisme genèric”. Segons ells (citant a Benjamin Stanley, de la Universitat SWP de Varsòvia), existeix un mateix populisme que, esclar, “difereix en el tipus de problemes que identifiquen i en les solucions que ofereixen”, segons sigui d’esquerres o de dretes. O sigui que el populisme és llavors un estil més que una ideologia, més forma que fons.
Encara sort, perquè en cas contrari la gent que forma part o ha votat a Podemos es palparia la roba quan, com fa El País, l’associa amb Donald Trump, en nom del populisme. Cosa que s’agreuja amb la pulsió del diari de ficar tot en el mateix sac, des del Front National de Marine Le Pen, fins al UKIP britànic, passant pel nacionalisme polonès, la xenofòbia d’Orban i, com no, Syriza. I per amanir el cotarro, afegeix sovint, sense tallar-se ni un pèl, alguna perla com la de “antisistema”.
En qualsevol cas, i com sosté Ralf Dahrendorf, també citat per Wikipedia, “el concepte de populisme és pejoratiu”. Cosa que El País ha de saber perfectament perquè de la seva redundant utilització del terme es desprèn una emanació més aviat difamatòria. O, dit amb altres paraules, es qualifica a Podemos de populista per desprestigiar-lo. I no content amb això, el diari acaba suggerint: “Podemos-Trump, même combat”. Una aberració on les hi hagi, perquè com molt bé deia J. Reixach en aquesta mateixa pàgina d’EL TRIANGLE, cal dir les coses pel seu nom. I el nom del que és i farà Trump és feixisme. És a dir, el sistema en la seva versió més caricaturesca i descarnada.
Tothom està al cap del carrer que després del Brexit, la creació d’un cos paramilitar de 70.000 voluntaris a Polònia, els filats d’Orban i les soflames de Le Pen subjeu l’extrema dreta nacionalista, salvant les diferències, molt similar a la que apunta el rostre a l’altre costat de l’Atlàntic. Quelcom que té nom, rotund, i per descomptat molt més fàcil d’entendre que el populisme al qual els associa El País.
En els anys 30, quan els feixismes proliferaven per Europa, ningú amb dos dits de front s’hagués atrevit a equiparar la Falange espanyola amb els comunistes, sinó tot el contrari. Eren enemics declarats, encara que els falangistes es disfressessin (quelcom tan populista) amb la camisa blava proletària i s’autodenominessin nacional-sindicalistes. I així a Itàlia, Alemanya, Hongria… “El que Trump i Podemos tenen en comú és la seva reivindicació que les elits han fallat a la gent i han usurpat la democràcia”, sosté Duncan McDonnell, professor de la universitat australiana de Griffith, citat per El País. Troballa intel·lectual sense precedents, a la llum del diagnòstic universalment compartit que, efectivament, no és només que les elits hagin fallat a la gent sinó que, de sempre, com el seu propi nom indica, poc han tingut a veure unes i l’altra, i per descomptat que allí on les elits poden, usurpen la democràcia o, el que és el mateix, la posen al servei dels seus interessos.
En fi, dient les coses pel seu nom, res més populista que la cerimònia de la confusió, cosina germana de la demagògia a la qual al·ludeix Ralf Dahrendorf, que practica El País, i no només ell. Perquè, sens dubte, el diari i els que amb ell coincideixen forcen, retorçen i tergiversen els significats, amb la qual cosa el blanc pot tornar-se negre i viceversa. Sempre, esclar, no de manera innocent, sinó descaradament interessada. Omnes enim sua vilitatem.
