La vila marinera de Tossa de Mar és el paradigma de la situació que vivim/patim a Catalunya. Un espavilat promotor immobiliari, propietari de només tres hectàrees de terreny en els penya-segats que donen sobre el mar i que estan protegits per la Xarxa Natura 2000, ha convençut l’alcaldessa, Gisela Saladich, perquè li requalifiqui aquesta parcel·la per fer-hi quatre xalets de luxe i un gran hotel. D’aquesta manera, uns terrenys que va comprar l’any 2004 per quatre xavos passaran a valer un dineral.
Per fer colar aquesta tupinada descaradament especulativa, aquest promotor, Isidre Ventura, ha promès que farà un port amb 453 amarratges, que connectarà amb el poble a través d’un túnel. Per fer totes aquestes obres, l’especulador ha anunciat que caldrà contractar 1.500 persones i que, un cop acabades, donaran feina estable a uns 500 veïns. L’alcaldessa és conscient que aquesta operació és, des d’un punt de vista jurídic i polític, altament arriscada i, per curar-se en salut, va acordar amb el promotor que ho sotmetria, prèviament, a una consulta vinculant a la població.
Molts veïns de Tossa de Mar i entitats ecologistes de les comarques gironines s’han mobilitzat en les últimes setmanes contra aquest disbarat urbanístic, que tenia marcat un dia D en el calendari: aquest 20 de novembre, data fixada per a la celebració de la consulta. En concret, la pregunta demanava que els veïns autoritzessin la modificació del Pla General Urbanístic de la vila per requalificar els terrenys d’Isidre Ventura i endegar les gestions per la construcció del port (que és competència de la Generalitat i de l’Estat). Segons el decret de convocatòria de la consulta, el seu resultat es consideraria vàlid si la participació superava el 15% (!!!).
L’atur és el gran problema de la societat catalana i també de Tossa de Mar. La promesa de la creació de 1.500 llocs de treball és, en aquest sentit, molt llaminera i l’alcaldessa Gisela Saladich, conxorxada amb el promotor, estava convençuda que amb aquest argument descaradament populista podria guanyar la consulta, comptant amb la participació de la gent que necessita feina. És a dir, amb l’esquer de la creació de llocs de treball i d’un port que no és competència municipal, es pretenia donar cobertura per fer una escandalosa requalificació urbanística d’uns terrenys rústics.
Finalment, aquesta consulta-trampa ha estat anul·lada. Amb molt bon criteri, el Jutjat contenciós-administratiu n. 2 de Girona ha decidit suspendre-la, amb l’argument que era necessària l’autorització prèvia del govern central. Per la seva banda, l’alcaldessa Gisela Saladich s’ha fet l’ofesa i ha apel·lat a l’autonomia municipal i a la Llei de consultes aprovada pel Parlament –que va servir per organitzar el 9-N- per defensar la legalitat de la convocatòria.
Des que l’any 2012, Oriol Pujol –l’hereu de la dinastia Pujol a la presidència de la Generalitat- va ser imputat pel cas de les ITV, a Catalunya s’ha instal·lat el “mantra” de la independència i del referèndum per assolir-la. La relació causa-efecte entre aquests dos episodis és de manual. Va ser aleshores quan Artur Mas va trencar la “lluna de mel” que compartia amb el PP al Parlament i es va embolicar, de manera oportunista, amb la bandera estelada. L’enfrontament s’ha exacerbat a límits políticament insuportables des que es van destapar els diners del clan Pujol a Andorra i a paradisos fiscals d’arreu del món i que, per aquest motiu, l’expresident de la Generalitat i tota la seva família han estat imputats per l’Audiència Nacional.
En el context de la Unió Europea, la independència de Catalunya és totalment inviable. Brussel·les mai no acceptarà que una “regió” –com és el cas de Catalunya- pugui escindir-se de l’Estat del qual forma part perquè així ho decideix el seu Parlament “regional”. Aquest precedent jurídic, en cas de prosperar, faria implosionar tota l’arquitectura comunitària.
De fet, l’independentisme català és un projecte socialment minoritari, heretat de les velles guerres carlines i que va revifar amb la independència d’Irlanda (1922), la descomposició de la Unió Soviètica (1989) i la guerra dels Balcans (1991-2001). El debat independentista no està instal·lat majoritàriament en la vida pública de Catalunya, com es pot constatar fàcilment sortint als carrers i a les places de les ciutats i els barris, on la presència d’estelades als balcons és anecdòtica.
Altra cosa és el “cercle viciós“ que s’ha creat des de la Generalitat i les institucions controlades pel bloc sobiranista, que es dediquen a subvencionar descaradament tots els mitjans de comunicació catalans per tal que parlin, amb pesada insistència, del “procés“. A la Unió Europea no hi ha un cas semblant de manipulació mediàtica induïda des del poder polític. Aquí es vol confondre “opinió pública” amb “opinió publicada“. La societat catalana no té la independència entre les seves preocupacions quotidianes, com reflecteixen totes les enquestes. Però la “bombolla” política-mediàtica que s’ha creat interessadament es retroalimenta per donar l’aparença, davant Madrid i Brussel·les, que el “monotema” és absolutament prioritari i majoritari.
Com que tots els mitjans en parlen, aleshores es considera que és important. Però tot plegat és un “teatre” destinat a impressionar a tercers desinformats…. i mentrestant els actors van cobrant (el ‘cachet’ mínim està per sobre dels 3.000 euros mensuals). La fita d’aquest llarg “procés”, que ja fa quatre anys que dura, és el “referèndum o referèndum” del president Carles Puigdemont.
Com en el cas de Tossa de Mar, es tracta d’un “referèndum-trampa“. Si a la vila de la Costa Brava, la consulta havia de servir per legalitzar una escandalosa operació de requalificació urbanística, en el cas del referèndum independentista es tracta de “blanquejar” les malifetes del clan Pujol i que tornin a campar com els “amos de la finca”. Si en el cas de Tossa de Mar es volia convèncer la bona gent amb la creació de 1.500 llocs de treball, en el cas de la Catalunya independent també se’ns diu que lligarem els gossos amb llonganisses.
L’alcaldessa Gisela Saladich ha fet números: amb el 15% de participació la consulta seria vàlida i la tupinada hauria tirat endavant. Quins números ha fet Carles Puigdemont pel seu “referèndum o referèndum”?
