Amb la decisió de deixar sense cartera ministerial Jorge Fernández Díaz i José Manuel García-Margallo, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha desactivat dos dels principals col·laboradors del procés independentista. Els exministres de l’Interior i d’Afers Exteriors s’havien convertit, amb les seves matusseres operacions subterrànies i amb les seves desafortunades intervencions públiques, en uns bombers piròmans que carregaven d’arguments els promotors de la secessió de Catalunya.
Cal veure les pròximes passes que farà el reinvestit president espanyol, però, d’entrada, els cessaments de Jorge Fernández Díaz i José Manuel García-Margallo, juntament amb el del tèrbol exministre de Defensa, Pedro Morenés -embolicat en les putrefactes trames de la indústria armamentística- contribueixen a moderar i a asserenar el debat polític. En aquests nous paràmetres, el procés independentista es veu confrontat, de sobte, a la suprema prova de foc: la desobediència.
Aquesta actitud, alimentada pels ideòlegs de la CUP per tal d’accelerar el xoc de trens amb l’Estat, té una primera i inevitable conseqüència. Els Mossos d’Esquadra, en funcions de policia judicial, tenen l’obligació d’acatar les instruccions que els arribin dels magistrats que tenen oberts procediments contra polítics independentistes. En el cas de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, això ha estat ben evident. I el regidor cupaire de Vic, Joan Coma, que s’ha negat a acudir a prestar declaració davant l’Audiència Nacional, de ben segur que, si persisteix en la seva desobediència, rebrà també la visita comminatòria dels mossos.
En la història dels moviments rupturistes d’alliberament hi ha reeixits intents d’accelerar el procés a través de l’estratègia de la desobediència. El tea party de les colònies nord-americanes del Regne Unit va ser el més paradigmàtic. També la resistència pacífica encapçalada per Mahatma Gandhi a l’Índia o el gest de Rosa Parks de quedar-se asseguda a l’autobús de Montgomery (Alabama), que va esdevenir el símbol de la lluita contra la segregació racial als Estats Units.
Perquè la via catalana cap a la independència a través de la desobediència prosperi, seria imprescindible que els Mossos d’Esquadra també decidissin desacatar les ordres judicials. I això, ara i aquí, és senzillament quimèric. El conseller d’Interior, Jordi Jané, té massa patrimoni per jugar-se-la i és, per sobre de tot, un home d’ordre. Tampoc els sindicats ni els comandaments de la policia catalana faran seguidisme, òbviament, a l’estratègia de la CUP.
Incidirà la crisi de la desobediència en l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat pel 2017, que actualment estan negociant feixugament Junts x Sí i la CUP? Aquesta és la qüestió!
